BarcelonaÉs l'últim dia que Joël Dicker (Ginebra, 1985) dedicarà a promocionar El cas Alaska Sanders. S'ha passat quatre mesos en una gira intercontinental que no iguala cap estrella del rock i ara és l'hora de recuperar la seva solitària rutina. I malgrat els centenars d'entrevistes i la jornada de 15 hores que encara li espera, l'autor suís apareix rialler, impecable, encantador, generós, a les oficines de Barcelona de Penguin Random House, l'editorial que publica l'obra a La Campana i Alfaguara, amb traducció de Josep Alemany Castells i María Teresa Gallego i Amaya García Gallego, respectivament. "És cansat, però encara m'enrecordo de quan ningú llegia els meus llibres, del petit Joël que s'esperava a les portes de les redaccions per entregar-los als periodistes, amb targetes personalitzades, així que soc conscient de la sort que és tenir lectors", explica.

No hi ha cap esquerda per on criticar-lo, com al bonàs del seu protagonista, Marcus Goldman. L'escriptor alter ego de Dicker torna a l'escenari on va transcórrer La veritat sobre el cas Harry Quebert, un poblet de Nou Hampshire, mesos després d'aquell cas, per retrobar-se amb el sergent Perry Gahalowood i resoldre un nou assassinat, el de la preciosa Alaska. El cas Alaska Sanders és la seqüela de la novel·la que va convertir Dicker en un escriptor d'or: aquell "artefacte diabòlicament perfecte" que va ser el fenomen de Harry Quebert va ser traduït a 42 idiomes i ha venut 15 milions d'exemplars. A les següents novel·les (L'Enigma de l'habitació 622, La desaparició de Stephanie Mailer), aquest gran defensor de la literatura d'entreteniment ha mantingut l'equilibri entre una prosa funcional, el drama humà i la tensió narrativa, cosa que li ha seguit donant grans èxits comercials. Després de la mort del seu editor i mentor, Bernard de Fallois, li ha seguit l'exemple i ha creat una editorial, Rosie & Wolfe, on de moment han començat per publicar els seus llibres en francès.

Sempre havia tingut la temptació de tornar al lloc dels fets del cas Harry Quebert, però abans va publicar el tercer volum de la trilogia, El llibre dels Baltimore (2016). Per què han calgut onze anys?

— Tampoc he trigat tant, m'he agafat el meu temps. Vivim en una societat que té massa pressa. El que passa és que després de l'èxit de Harry Quebert volia demostrar-me a mi i als lectors que podia fer una cosa diferent.

Ara torna a un crim en una petita comunitat de Nou Hampshire, el lloc ideal perquè hi pugui ficar el nas Marcus Goldman.

— Tenia sentit quedar-nos en una ubicació geogràfica propera, perquè aquí hi ha el Marcus i el Gahalowood. I he triat un poble petit perquè el crim té un ressò molt més gran, perquè tothom es coneix i coneix la víctima, tothom està afectat i pot ser culpable, i es genera una onada de xoc que difícilment passaria en una ciutat com Barcelona.

Aquest llançament coincideix amb l’èxit les sèries de true crime. Per què agraden tant?

— Tots som molt curiosos, tots volem saber i entendre no només qui ha comès un crim sinó també les motivacions, per què s'ha arribat fins aquí. I encara és més interessant si estem davant de crims que no són casuals o fruit d'un atac d'un psicòpata, sinó crims de persones que coneixien la víctima i en què l'assassí té una raó que considera de pes. La idea és intentar comprendre, potser no justificar, el perquè.

Hi ha certa empatia? Pensem: què podria arribar a fer jo?

— Hi ha una empatia, i encara més quan un assassinat es comet després d'unes emocions molt fortes, en les quals tots ens podem reconèixer. Tots tenim el mateix ventall d'emocions i la persona que mata algú –no qui mata per diners, això no és fruit de les emocions, aquí hi ha un motiu–, qui mata després d'una ruptura o un moment difícil, ens col·loca davant del mirall de les nostres dificultats.

Aquí es ven el llibre com un mix de Twin Peaks i Big little lies. Li agraden les sèries? 

— Vaig mirar Twin Peaks tard, perquè després de Harry Quebert tothom me'n parlava, i no li vaig trobar gaire les similituds. Però entenc l'èxit d'aquestes sèries. Big little lies té més a veure amb les relacions humanes, la psicologia, en el que diem i sobretot el que no, i en la imatge, l'obsessió que tenim per la imatge. M'agraden les sèries però no hi tinc cap obsessió. Comprenc que avui en dia es demanin referències diferents que no siguin només els llibres. M'agrada que es digui que la literatura, el cinema, les sèries formen part d'una mateixa família, que és l'entreteniment. Perquè és molt important. De vegades tenim la sensació, sobretot en literatura, que l'entreteniment és negatiu, però en el fons és formidable, perquè és el que ens dona oxigen quan el dia a dia no és gaire alegre. Tenim preocupacions –la guerra d'Ucraïna, el clima, la inflació...–, necessitem sortir-ne, i l'entreteniment ens ho permet. La literatura et dona un entreteniment tan potent com la tele, o potser més, perquè el lector esdevé creador perquè imagina les imatges, els llocs, en som part activa.

El cas Alaska Sanders és una història de lleialtats i, sobretot, lleialtats masculines, entre Marcus Goldman i el detectiu, Marcus Goldman i l’oncle, Marcus Goldman i el mentor.

— Són relacions d'amistat, sí, masculines. No sé si realment tenia aquesta intenció. Són continuïtat de Harry Quebert, i sí que és veritat que hi ha molts personatges masculins, perquè no m'era senzill escriure un llibre i això em facilitava la feina. Espero haver millorat des de llavors, i en les altres novel·les hi he afegit dones protagonistes. En tot cas es tracta absolutament de grans amistats. Què és un amic vertader? Ells són personatges units per una amistat que és més forta que res, encara que potser no es truquen sovint. A les amistats que veig a Instagram s'afalaguen molt, s'hi pengen pengen fotos, fotos i fotos. Jo això no ho faig i em pregunto: soc un mal amic si no faig demostració pública de la meva amistat? No ho crec. La qüestió no és el que es pugui demostrar a tothom, l'important és demostrar-ho a l'amic en concret.

Una de les tortures de Marcus Goldman és que no es pot deixar enrere el passat.

— No podem deixar-lo enrere però és important acceptar-lo. Acceptar el que ha succeït, el que hem fet i el que no a la nostra vida. Hem d'acceptar que la vida avança com una bola que empenyem o una maleta que estirem, que es va fent cada vegada més gran però no en podem treure res: el que s'ha fet, fet està, i el que no, no hi és. És així. Hem d'acceptar qui som, el que hem fet i perdonar-nos. La gent és molt dura amb si mateixa.

Paral·lel a la trama criminal hi ha el dilema de l'autor entre la vida agitada d’èxit professional i la vida tranquil·la convencional. Com que al llibre hi ha el joc entre qui és Joël Dicker i Marcus Goldman, això també li podem aplicar a vostè?

— Que no el té tothom, aquest tipus de tensió o de dilema? No ho sé a Barcelona, però a Suïssa, entre els meus amics –no parlo dels joves que estaven tancats, sinó de gent de la nostra edat que té una vida molt activa entre la feina, la parella, els fills–, de sobte es van trobar amb una vida més tranquil·la, amb menys obligacions socials, i la gent estava més o menys contenta. Estem en un món en què sempre ens sentim molt obligats a fer, fer, fer, més enllà dels amics que desitgem veure. I mai tenim temps, perquè potser ens posem massa coses a l'agenda. Hauríem de ser capaços d'acceptar que a vegades va bé fer una vida més tranquil·la i que no ho podrem fer tot. Tenim la disciplina de fer esport, menjar més sa, fer 30.000 passes al dia i no sé quantes coses més... tot això està molt bé. Però l'esperit també necessita disciplina, i s'ha d'aplicar a la part espiritual, ja sigui amb menys Instagram i més lectura, ja sigui amb períodes de temps en els quals puguem dir: no surto i m'agafo una mica de temps per a mi.

Ara que ho diu, com va passar la pandèmia?

— Jo visc a Ginebra, una ciutat molt verda i agradable, i no necessito anar enlloc perquè ja gaudeixo de la natura. Però va ser estrany no fer la promoció del llibre que vaig treure llavors. No diria que vaig patir, van patir la gent tancada en petits apartaments a les ciutats, la gent que patia violència domèstica, els propietaris de botigues i cafeteries... Jo tinc una vida molt disciplinada sense obligacions socials, d'amistats. Tinc moltes obligacions professionals i només veig els meus amics si en tinc ganes. Si no tinc temps de veure la gent que m'estimo, quin sentit té anar a actes socials perquè tothom hi va? Això ho hauríem d'aturar.

Leila Slimani diu que "si vols escriure una novel·la, la primera norma és saber dir no".

— Tinc la sort de poder viure dels meus llibres. Soc molt conscient de com de difícil és per a la gent que no pot viure de la literatura. Tenir família i professió ja et deixa sense temps, així que trobar temps per a la lectura i altres coses requereix molts sacrificis i organització.

M'havia explicat que és molt disciplinat, que escriu com un esportista.

— Sí, sempre ho he fet. Crec que en un llibre, com qualsevol altra cosa, però sobretot en l'àmbit de l'art i les humanitats, hi ha un 1% de talent, un 2% de sort i la resta és feina, treballar.

L'hi diré com l'hi diu Harry Quebert a Marcus Goldman: per què escriu?

— La resposta més concreta, evident i comprensible és que escric perquè m'agrada llegir. Escric el que escric, ficció amb aventura i tot això, perquè és el que m'agrada llegir i el que m'ha fet venir ganes d'escriure. Després hi ha coses que no s'expliquen, com una crida, una passió, unes ganes... com passa sovint en l'art.

L’escriptor Marcus Goldman fa moltes reflexions al voltant de l'èxit que sembla que es puguin aplicar al seu autor.

— Són casos molt diferents. Al llibre hi explico una cosa que és un clixé, però en el bon sentit de la paraula: el fet que en Marcus viu una doble identitat. És difícil explicar què passa a la realitat, en el meu cas. Jo crec que l'escriptor no ha canviat. Canvia la manera de treballar, he madurat, he viscut experiències, he tingut fills, he escrit altres llibres i l'escriptor s'ha reafirmat però no ha canviat. En Joël sí que ha canviat, perquè la vida avança i afortunadament no soc el mateix.

A causa de l'èxit?

— Sí, l'èxit et canvia, però canvia sobretot la manera com els altres et veuen. Com sé jo que això no m'ha canviat? Ho sento quan estic amb mi mateix o amb els meus amics. L'ànima humana és la mateixa. Ara, sí que és cert que l'èxit canvia la relació amb els altres. Quan ets conegut, la gent et diu pel carrer "Hola Joël!", i tu els mires i no els coneixes. Al principi és estrany, però amb el temps t'hi acostumes. Em passa a Suïssa, França, Bèlgica, Canadà i Espanya. El que ha canviat l'èxit és que quan ara em criden pel carrer sempre penso que serà algú que no conec.

Hi ha una frase intrigant a la novel·la. Diu que l'èxit és un fracàs programat. Espera que arribi la caiguda?

— Forçosament. Fins i tot quan l'èxit continua, mai no és el mateix. L'èxit del Harry Quebert, amb què la gent m'ha conegut i jo he conegut l'èxit, ja no es podrà repetir, és únic. L'èxit que continua és una transformació d'aquell. Ara hi ha gent que compra tots els meus llibres de seguida que surten, i en porto sis. D'aquí quinze anys, com continuï escrivint, diran: "Una aaaaltra vegada una novel·la del Joël". Hi ha un moment en què això s'esgota. L'èxit puja i baixa i això et permet viure en plenitud el moment. Abans parlàvem de les gires. Evidentment que és cansat i que em pren temps, lluny dels meus fills, però sempre penso que potser és el final i d'aquí cinc anys hauré de pregar per fer una entrevista. Cal estimar i respectar l'èxit perquè en un moment donat aquest èxit marxarà.

Té ganes de desempallegar-se de Marcus Goldman, el gendre perfecte?

— No de desempallegar-me'n, tampoc me'n sento esclau. Al contrari, estic molt content i satisfet d'haver tret aquest volum segon. No sé si hi haurà un quart volum. Mai s'han de fer promeses, a la vida, perquè només comprometen els que hi creuen. No ho sé, potser d'aquí un any, o cinc, o vint, tindré ganes d'agafar el personatge. En tot cas, ara el projecte s'ha acabat i tinc ganes de fer una altra cosa.