Barcelona"Morir-te / encara no / tens massa deutes / amb les flors" són els versos d'Antònia Vicens que han inspirat l'escriptora, editora i directora de la Llibreria Ona, Iolanda Batallé, en la creació de la seva nova novel·la, Massa deutes amb les flors (Columna / Destino), un viatge per les històries humanes que conformen un poble des de la perspectiva d'un subjecte creador femení que cerca el seu lloc al món.

Feia 10 anys que no publicaves una novel·la. Com és?

— Vaig veure clar que aquesta història havia de ser una novel·la fa més de deu anys, el que passa és que treballo molt i necessitava el seu temps. Crec que la Batallé editora i la Batallé directora han permès a la Batallé escriptora poder-se agafar aquest temps, que és una cosa poc habitual. Estem marcats tots per aquesta acceleració, per publicar, però jo crec que és un privilegi haver estat deu anys coent a poc a poc aquest text. Em vaig respectar una mica més de mig any per escriure com a feina principal, cosa que no havia fet mai. Els quatre llibres anteriors els havia escrit en caps de setmana, matinades, vacances, etc. A més, és un llibre que ha reposat un any i mig. Per tant, crec, de manera sincera, que és el millor que he fet fins ara.

Per què no et dones més temps per escriure?

— Jo soc, com deia la Marçal, tres voltes rebel. Soc dona, soc catalana, soc de classe treballadora, i a més soc mare soltera. Els diners han de sortir d'algun lloc, si no tens herències i tu ets el pilar d'una estructura familiar. Per desgràcia penso que en català són poques les persones que no ho hàgim de fer així, i alhora, com a editora, jo sempre recomano, si es pot, no viure de l'escriptura, perquè així realment ets lliure d'escriure el que vols.

Com la protagonista, vas anar a escriure-la a les Valls Altes, un poble ficcionat situat als Pirineus.

— Veiem la muntanya com un lloc idíl·lic. Entendre clarament que perquè nosaltres puguem tenir aquests camins, aquestes cases, que hi arribi l'aigua, que hi arribi la llum, hi ha famílies que s'hi han deixat literalment la vida és molt important. Des dels despatxos es prenen decisions sobre aquestes valls, com ara tancar l'escola perquè hi ha molt poca gent. S'ha d'entendre tot això des de la vivència.

Estem repoblant els pobles?

— Està passant, però, com tot, és un pèndol; després caldrà recuperar les ciutats, que tornin a ser de la gent dels barris.

Fas una reflexió sobre l'exercici d'escriure i sobre com les paraules guareixen.

— El llibre parla molt de dir les coses, d'allò que l'Audre Lorde deia: "El meu silenci no em va protegir, el teu silenci no et protegirà". Ho reivindica per a totes les escriptores, però ho reivindica també per a cada personatge d'aquesta novel·la, els quals decideixen parlar d'una cosa de la qual no han parlat mai. Clarament, es reivindica el valor de dir les coses, el valor de la paraula, com també el valor de fer-ho a poc a poc. I això fuig clarament de nou d'aquesta velocitat a la qual ens obliga sovint la vida a la ciutat, el capitalisme, aquesta cosa boja i aquesta necessitat sempre de novetats.

Te n'aniries a viure a les Valls Altes?

— Soc una persona que necessito molt de silenci, aquest escoltar i adonar-me que escoltant els altres m'escolto a mi mateixa em resulta molt saludable. S'ha parlat durant molts anys de la literatura del jo, i aquí reivindico la literatura del tu, que té una part de periodisme literari. T'adones que aquest tu és nosaltres, és jo. Hi ha aquesta aparent senzillesa del text, que és molt buscada, i aquest caràcter confessional. És com si diferents amics, de personalitats i edats molt diferents, t'anessin explicant una mateixa història.

La teva protagonista viu una crisi.

— La Solitària, que és aquest personatge que podria ser un alter ego meu o de qualsevol escriptora, el que explica és l'experiència de la dona escriptora. És a dir, que encara ara té un preu que les dones ens atrevim a fer les coses a la nostra manera. El llibre, des del títol, reivindica aquestes escriptores que m'han precedit, com l'Antònia Vicens, però també hi ha la Barbal, la Víctor i tantes altres, i persones que s'han relacionat amb aquest univers com la Solà o la Bendicho. Som baula, i també parla de tantes altres dones, escriptores o creadores, com Alfonsina Storni, com la Safo, com la Woolf, la Sexton; i de com, al llarg de la història, les dones que decidien fer les coses a la seva manera eren putes, boges o bruixes. Llavors, el llibre reivindica clarament l'herència d'aquestes putes, boges o bruixes.

Quin preu pagues tu per fer les coses a la teva manera?

— Molts preus, com totes les dones, però no m'importa. Segurament haver de treballar molt més que els homes per arribar.

L'autoexigència?

— Al llibre hi està molt present. La meva relació amb l'esforç, des de molt petita, és molt bèstia. Em considero molt formigueta i que tot ho faig treballant molt, i a la muntanya això és evidentíssim, i crec que les generacions més joves ens ensenyen que potser aquesta cultura de l'esforç no hauria de ser així. Per fer les coses a la teva manera pagues el preu que encara ara se't titlli de boja, de puta i de bruixa. Des dels vint-i-pocs estic més o menys en llocs de responsabilitat, on mai hi havia hagut dones, i a més ho faig d'aquesta manera meva. Moltes dones que m'han precedit en llocs directius durant molts anys es van veure obligades a imitar els rols masculins, i tot el respecte, perquè és molt difícil, i encara ho és més si ho fas més des del cor, més des de la generositat.

La depressió hi és un tema central. Què t'interessa de la salut mental?

— En tots els meus llibres, d'una manera o altra, hi és present. M'interessa perquè jo, des de petita, observo que a tothom li costa molt llevar-se al matí. Tothom, de la classe social que sigui, de l'origen que sigui, per feina, per estudis –i he viscut en molts llocs del món, en molts continents–, a tothom ens costa. I ens costa perquè som personetes, perquè tenim sentiments, perquè tenim alts i baixos, i perquè la salut mental és allà. Per sort, es comença a entendre que no és una cosa que els passa a aquells. No, ens passa a tots.

L'opressió dels homes té un impacte en la salut mental d'alguns dels teus personatges.

— L'opressió dels homes, i jo diria encara més, l'opressió de la societat i del capitalisme; és a dir, són molt poques les famílies amb fills que acaben aguantant aquesta cosa tan bèstia de com hem de treballar, com hem de viure. L'opressió no és només dels homes cap a les dones, és de la societat cap als homes i cap a les dones. Massa deutes amb les flors agafa una franja que aniria des dels anys 40 del segle passat fins a l'actualitat en un poble abandonat d'unes valls molt allunyades de qualsevol ciutat. S'havien de fer una sèrie de coses i, si no les feies, estaves boja o et passava alguna cosa, o eres una gandula. Les històries que val la pena explicar són les que costen d'explicar.

Parlem de la Batallé directora. ¿Ha caigut un meteorit a la Llibreria Ona, com deia Juana Dolores?

— No, el meteorit som nosaltres.

Nosaltres?

— Nosaltres vull dir les persones que fem les coses a la nostra manera i que fem un projecte com Ona, que pot fer molta ràbia a alguns, que és fer un projecte cultural de tot en català. Hi ha una llibreria que ara ja té 24.000 referències, és a dir, el lloc al món amb més referències en català, i funciona gràcies a tots els que en formeu part, i molesta a algunes persones. Per a aquestes persones segurament el meteorit som nosaltres.

Però què n'opines sobre el fet que us assenyalin com a establishment?

— Jo crec molt en anar fent la feina de cada dia. Tothom és molt benvingut a Ona, i tot es va posant al seu lloc. Cal analitzar qui assenyala qui i qui és aquest qui.

I com a exdirectora de l'Institut Ramon Llull, com veus la situació del català?

— L'única directora dona, encara! És impossible en aquests moments viure en català en aquesta ciutat, i quasi impossible als Països Catalans. Si tu pretens viure tot el dia en català a Barcelona, és una feina més. Jo porto tota la meva vida, però especialment els darrers 20 anys professionals, fent-ho tot perquè puguem viure en català, i és el que vull continuar fent. El que queda clar és que l'ús social de la llengua ha anat molt enrere. No recordo un moment de la llengua tan fotut, perquè als anys 70 i 80 era sexi parlar català. Hem de tornar a recuperar que parlar en català és el que s'ha de fer, i ho hem de fer entre tots.