Els meus silencis no m’han protegit, el teu silenci no et protegirà

“Covava l’ou de la mort blanca / sota l’aixella, arran de pit / i cegament alletava / l’ombra de l’ala de la nit. / No ploris per mi mare a punta d’alba. / No ploris per mi mare, plora amb mi”. Tota l’estona em venen al cap aquests versos de Maria-Mercè Marçal, recollits en el poemari pòstum Raó del cos, mentre llegeixo Els diaris del càncer, d’Audre Lorde, un llibre publicat per Edicions Cal·lígraf amb traducció i pròleg de Caterina Riba. Em ve al cap també, inevitablement, el diari del càncer que va escriure Marçal, i aquella frase colpidora: “Avui és el tercer dia que visc amb la mort enganxada, arrapada al costat dret” (El senyal de la pèrdua, Empúries).

Són impressionants els ecos entre Marçal (1952-1998) i Lorde (1934-1992), tant de les vides personals com de les respectives obres. Impressionants. Fins al punt que un recull d’assajos de Lorde, Sister Outsider, del 1984, es va publicar en castellà el 2002 amb el títol La hermana, la extranjera. El cinquè poemari de Marçal, del 1985, es titula justament La germana, l’estrangera. No és casualitat: és una picada d’ullet al poemari marçalià. Els editors espanyols de Lorde van saber veure tot el que agermanava les dues autores. Que és molt.

Audre Lorde es definia a si mateixa com a dona, negra, lesbiana, guerrera i poeta. Reivindicava el poder de parlar i de fer-se escoltar: “La mort és el silenci final. Els meus silencis no m’han protegit. El teu silenci no et protegirà”. Creia que callar no és el camí, que triar el silenci és l’actitud de la qual més et pots penedir. Ni que callis per protegir-te, per sobreviure. En el seu dietari de la malaltia, Marçal escriu, fent balanç: “Només em penedeixo d’haver-me inhibit en la manifestació d’opinions (articles, etc., no escrits, rèpliques, cartes al director no enviades)”.

La pressió social per reconstruir els pits i invisibilitzar el càncer

Quan li van diagnosticar el càncer de mama, Audre Lorde va optar per no callar. Va trencar el silenci i va explorar un tema que aleshores era tabú. Estem parlant del 1978. Conec casos de càncers patits als anys vuitanta en aquesta banda de l’Atlàntic en què el diagnòstic es va amagar fins i tot als mateixos malalts. I, per descomptat, fa quaranta anys ningú gosava pronunciar el nom de la malaltia. Lorde va aparcar els eufemismes i va ser coherent amb el que sempre havia propugnat. “No vull que ni la ràbia ni el dolor ni la por que em provoca el càncer acabin fossilitzats en un altre silenci”, explica a la introducció d’Els diaris del càncer.

Audre Lorde, que va acabar morint de càncer i que el 1988 va publicar un segon dietari, centrat en la seva metàstasi hepàtica, va posar sobre la taula la dimensió política de la malaltia que patia. La manera com la societat afrontava llavors (¿i potser també ara, amb els llacets roses i tota la pesca?) el càncer de mama reflecteix un model de feminitat que reforça estereotips. Ella va notar molt la pressió social per reconstruir-se el pit. A la consulta d’un oncòleg, una infermera la va mirar amb desaprovació quan l’Audre li va dir que no es trobava bé amb la pròtesi. “Et sentiràs millor quan la portis posada –li va assegurar–. A més, ens agradaria que et posessis alguna cosa, com a mínim quan vinguis aquí. Si no, ens desmoralitzes el consultori”.

Aquell dia Lorde no va saber què respondre en directe, però ho va deixar clar per escrit: “Estàvem a la consulta d’un dels especialistes en càncer de mama més prestigiosos de Nova York. Totes les dones que s’hi trobaven havien perdut un pit, possiblement el perdrien o, en tot cas, tenien por de perdre’l. I els hauria pogut ser útil, a totes aquelles dones, que se’ls recordés que tenir un pit menys no volia dir que se’ls hagués acabat la vida ni que fossin menys dones, i que no estaven condemnades a utilitzar un placebo per sentir-se bé amb elles mateixes i amb el seu aspecte”.