BarcelonaDes que va publicar El refugi del temps fa quatre anys –en català ha arribat fa uns mesos gràcies a Periscopi i a la traducció de Marc Casals–, la Bulgària de Gueorgui Gospodínov (Iàmbol, 1968) s'assembla cada vegada més a la que descriu a la seva novel·la. El llibre, que l'autor ha presentat al CCCB en el marc de la Biennal de Pensament, imagina la preocupant consolidació dels populismes a Europa a partir d'una idea singular que ja s'està aplicant en alguns llocs del món: la creació de clíniques del temps per a persones afectades amb Alzheimer i altres tipus de demència. En aquests refugis, els pacients poden retrobar aquell moment de les seves vides en què eren més feliços i, d'aquesta manera, poden connectar amb aquells records que encara no s'han esborrat de dins seu. Els problemes comencen quan el Parlament Europeu fa servir aquesta idea per proposar un referèndum a cada país amb la voluntat que els ciutadans decideixin a quina dècada de la història recent tornarien.

Quan vaig llegir El refugi del temps em vaig preguntar com podria continuar escrivint algú que ha dedicat una novel·la sencera a explicar la desintegració individual i col·lectiva.

— Tota aquesta desintegració no va ser res més que el principi del que vivim ara. La meva idea inicial quan vaig començar El refugi del temps era escriure sobre la fi del temps connectada amb l'oblit que té a veure amb la demència.

Segons l'Organització Mundial de la Salut, hi ha més de 55 milions de persones afectades per algun tipus de demència, i cada any se'n diagnostiquen 9,9 milions de nous casos.

— L'Alzheimer és una de les malalties que creix més ràpidament arreu del món. Com que cada vegada vivim més, cada vegada més gent perdrà la memòria. Cadascuna de les tres novel·les que he escrit està relacionada amb un camp de la ciència: la primera, Una novel·la natural (1999), tenia a veure amb la biologia; la segona, Física de la tristesa (2011), amb la física quàntica, i aquesta última amb la medicina i la neurociència. La idea inicial la vaig tenir després de llegir un petit article a la premsa sobre "clíniques del temps".

Aquí és on va entrar en joc el personatge d'en Gaustí, un psiquiatre que inaugura una clínica per tractar pacients afectats per Alzheimer recreant espais del passat on se senten còmodes.

— Cada planta de la clínica està dedicada a reconstruir amb tota mena de detalls una dècada concreta de la història recent, de tal manera que els pacients escullin la franja temporal en què van ser més feliços.

Des de fa uns anys s'està començant a aplicar en alguns centres, oi?

— Sí. En Gaustí té aquesta idea perquè creu que pot ajudar la gent. És una idea innocent que té aquest Gaustí, un personatge que surt en gairebé tots els meus llibres des que me'l vaig inventar el 1989. Des de fa dècades tinc aquest amic imaginari que no té casa i que és capaç de travessar el temps.

Igual que passa amb tantes altres idees benintencionades, algú troba la manera de portar el projecte d'en Gaustí cap a un terreny perillós.

— Hi ha dos virus que creixen perillosament arreu del món: el de l'oblit i el del passat. El de l'oblit es pot pal·liar amb la medicina. El del passat té a veure amb la política, i és més perillós.

Tinc entès que El refugi del temps va estar parcialment inspirada per la victòria de Donald Trump a les eleccions del 2016.

— Exacte. Recordo aquell dia com si fos ahir. Vaig sentir la notícia a primera hora del matí. Molta altra gent, igual que jo, es va sentir impotent davant d'aquells fets, i alhora en reconeixia la transcendència. El dia de la victòria de Trump vaig intuir que res seria igual a partir de llavors.

Per què?

— Trump va convertir el passat en una arma. L'eslògan de la seva campanya va ser: "Make America great again". Va infectar l'opinió pública amb la idea que calia recuperar un passat d'esplendor. Aquest fenomen es va escampar des dels Estats Units fins a moltes altres parts del món. En aquell moment em vaig adonar que la idea d'en Gaustí havia perdut la innocència. Els polítics populistes se'n servirien per als seus interessos.

Aquí comença la part fosca de la història que explica.

— La nostàlgia pel passat es converteix en perill quan tots els països de la Unió Europea proposen referèndums per escollir en quin moment del passat recent volen viure.

Espanya escull els anys de la Movida Madrileña.

— Perquè van ser anys d'alegria: creixia una escena musical important, apareixien nous cineastes com Almodóvar i el país s'acabava d'alliberar de la dictadura.

Penso que Catalunya hauria triat un moment diferent del de la Movida.

— Sí? Quin?

Principis dels 90, els anys de l'eufòria olímpica.

— Per a mi la millor Bulgària també és la d'aquells anys, perquè ens acabàvem d'alliberar del règim comunista. En aquells moments crèiem que tot era possible. Veníem d'una època en què no podíem sortir del país. Durant anys, el món exterior no va existir, per a nosaltres.

A la novel·la, en canvi, hi ha dos partits que busquen imposar el seu passat: Sotz, que vol tornar a la democràcia socialista dels anys 70, i els Herois de Bulgària, que s'inspiren en la revolta d'abril de 1876 per alliberar-se de l'imperi otomà per apel·lar a la grandesa búlgara.

— Quan l'any 2019 vaig acabar la novel·la, a Bulgària vam entrar en una crisi política interminable. Durant els últims tres anys s'hi han fet set eleccions. A la novel·la parlo dels mítings dels socialistes i dels nacionalistes búlgars. Ara mateix al país hi tenim un partit nacionalista i d'extrema dreta amb un poder creixent, Vazrazhdane.

Com es va rebre a Bulgària la seva novel·la, tenint en compte que és molt crítica amb uns i altres?

— Al principi no em van llegir gaire els nacionalistes, entre altres motius perquè llegeixen més aviat poc. Mesos després de publicar El refugi del temps va arribar el confinament a causa de la pandèmia de covid-19, i la novel·la, que parla d'aquests dos virus en expansió –el de l'oblit i el del passat– va ser llegida sobretot en clau distòpica.

L'any passat va rebre el premi Booker. Va canviar la percepció sobre la novel·la?

— La va popularitzar fins a extrems que no esperava. Un dia vaig passar-me cinc hores seguides signant exemplars de la novel·la. Des dels anys comunistes, mai no s'havia vist una cua així de llarga. Fins i tot em va trucar per felicitar-me una de les personalitats més conegudes del país... l'exfutbolista Hristo Stòitxkov.

A Barcelona encara recordem aquella vegada que va trepitjar un àrbitre en un partit.

— Vaig quedar amb Stòitxkov després d'aquella trucada i va comparar el meu primer Booker amb aquella vegada que la selecció de futbol búlgara va arribar a les semifinals del mundial.

I ningú del partit nacionalista va dir res?

— Finalment, algú em va llegir i es va manifestar a través de les xarxes socials. Fins i tot es va arribar a plantejar al parlament per què s'estava traduint tant la novel·la, si anava contra Bulgària.

Tornem al principi de l'entrevista: després d'explicar la desintegració individual i col·lectiva a El refugi del temps, ha trobat un camí per tornar a escriure?

— Sí. Acabo de publicar una nova novel·la a Bulgària. El títol és La mort i el jardiner. És una novel·la sobre el meu pare, que va morir després d'un mes malalt. El meu pare era jardiner i ara s'ha convertit en jardí. Cuidar les plantes que tenia el pare és una manera d'allargar-li la vida.

En algun lloc ha dit que escriure històries també és una manera de viure més.

— D'això me'n vaig adonar el dia que, amb sis anys, vaig escriure un malson recurrent que tenia. Gràcies a això vaig aconseguir que no se'm repetís més, però alhora no l'he oblidat mai. Cinquanta anys després encara el tinc present. Aquest és el superpoder que té escriure.