BarcelonaFa tres anys, l’escriptor Francesc Serés (Saidí, 1972) va abandonar abruptament la direcció de l’Institut Ramon Llull després de quatre mesos al càrrec, i fins i tot va marxar del país. Aquest canvi d’escenari cristal·litza ara en una obra de no-ficció, El món interior (Proa), on explica les pistes i les persones que ha anat trobant els últims dos anys i que connecten tres guerres europees: la d'Ucraïna, la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial. En la seva maduresa literària i personal (fa tres mesos va ser pare), Serés es mostra il·lusionat per descobrir un món nou.

Amb aquest llibre per fi sabrem què va fer Francesc Serés després de marxar de l’Institut Ramon Llull.

— Vam arribar a Berlín i dos mesos després va esclatar la guerra [d’Ucraïna]. No esclata a Alemanya, però esclata a casa de la meva dona. En aquest llibre hi ha un protagonisme de la Daixa a Rússia, hi ha un protagonisme meu a Monegres, i després tots dos a Berlín. Per casualitat, a més, hi vam arribar al final de la covid, quan s'estava morint la gent gran i els pisos es buidaven. En algun cas eren autèntics arxius, i com que no hi havia ni turistes ni col·leccionistes enlloc, trobes fàcilment àlbums de famílies de Berlín, documents que són de la Primera Guerra Mundial, de la Segona Guerra Mundial.

Trobes aquests materials i comences a estirar el fil. Però també perquè estàs en un moment de canvi vital.

— Absolutament. Tanco una etapa amb La mentida més bonica (2023). He escrit sobre Catalunya els darrers vint-i-dos anys i sentia que ja ho havia explicat tot. Què més puc explicar d’aquí? I de mica en mica vaig acumulant àlbums, històries, per atzar, a vegades només per por que es perdin, i vaig veient que van agafant gruix. Hi ha un moment que m’adono que aquestes històries ja les havia escrit sobre la Guerra Civil als Monegres. Aleshores es tanca el triangle, amb les tres guerres comparades.

El llibre és una crònica de la història i del present d’Europa. Hi apareixen lectures, àlbums de fotos, retalls de la teva vida i de les vides de la gent que t’envolta, sempre amb un interès antropològic, d’observador.

— No hi ha ni un gram de ficció, aquí, hi ha algun canvi de nom perquè no vull explicar coses íntimes de gent que potser fins i tot estaria en perill, i penso que és una llicència permesa. És un text molt notarial, però sempre hi ha com una membrana, un intermediari. És a dir, explico la vivència d'una guerra a través de la Daixa, dels nostres familiars, dels amics a Ucraïna i a Rússia i dels refugiats que arriben a Berlín; explico tot el que va passar a aquella gent [en la Segona Guerra Mundial] a través dels documents que trobo i, finalment, explico la memòria de la Guerra Civil al meu lloc a través dels escriptors que l’han trepitjat, de la Transició, de Belchite... Aquesta membrana em permet reconstruir una mena de món interior que acaba fent una història bèl·lica.

Hi ha certa admiració pels escriptors que van anar a la guerra, Hemingway, Orwell, Sales, i alhora la consciència que no t’ha tocat viure un moment tan dramàtic.

— Una frase que em va impactar molt de Joan Sales és que tots els escriptors haurien de viure una guerra. A ell el va marcar. I jo pensava, hòstia, com a escriptor hi haurà coses que no tindré mai ocasió de veure.

N’hi ha tres que calcules que et fan falta per accedir al Gran Món: viure a l’estranger, conèixer el poder i passar una guerra.

— Sí. El poder el vaig viure aquí des de dins, i ja veus com s'està degradant, està tot esmicolant-se. Viure a l'estranger també era una cosa que veia que, si no la feia, em passaria l'arròs. I la guerra, esperes que no et toqui. I de sobte les tres coses se citen en poc temps. És un canvi de perspectiva molt important. És un món d’ahir però també és un món que es renova: vull veure què està passant de nou. No m'expliquis les bones velles notícies, explica'm les noves males notícies.

On és casa teva ara? Et sent apàtrida, foraster arreu, com deia Stefan Zweig a El món d’ahir?

— No, perquè hi ha la llengua, que és el darrer reducte, la llengua te la pots emportar a tot arreu. Però ara casa meva torna a ser Saidí, la casa que em vaig reformar, a l’Aragó. Estic empadronat a Graz, però quan he hagut d'omplir documents ja no he donat cap dada de Catalunya. Això sí que és un canvi inesperat... però està bé.

Sents que has tallat el fil català?

— No, això no, perquè t'adones que hi ha molts fils i no cal tallar-ne cap per agafar-ne d'altres. Però és veritat que vas perdent els referents, vas perdent el fil de les converses i, amb franquesa, ja no m’interessen. Ara ja gairebé parlo alemany, puc interactuar amb la gent d'allà, m'expliquen coses... Tinc 51 anys, em queden vint anys de fer feina, d'escriure i tot plegat. Tinc ganes de veure altres coses.

Un paral·lelisme que traces entre Rússia i els Monegres és la sensació dels pares, de dir als fills: viureu millor, però a costa de la renúncia al projecte col·lectiu. És una visió traumàtica per a tota una generació.

— Molt. El problema és com fas això sense sacrificar-ho tot, perquè tothom que s’ha manifestat [a Rússia] ha acabat a la presó. Fan coses molt nímies i el càstig pot ser terrible. Hi ha projectes col·lectius que també estaran en qüestió d'aquí un temps: el canvi climàtic, la intel·ligència artificial, tot això no sé fins a quin punt impugna altres coses. Són preguntes absolutament interessants, la resposta de les quals no tinc del tot elaborada. El projecte col·lectiu, pots fer-lo en un altre lloc? Com encares el futur? És la gran pregunta: com ho fem habitable? Com ho fem mínimament just?

El llibre aterra en detalls els efectes de la guerra: la guerra també són dos amics que no es tornen a parlar.

— Un dels fils conductors del llibre és aquesta història que tenim amb l’Oleksandra, una amistat que no va poder ser. Passàvem bastantes hores junts, ens hem estimat molt i hem rigut molt, ens pixàvem de riure. És una conseqüència molt petita però molt simbòlica de la guerra. La tinc molt present.

Recuperes una frase que ens han dit a tots de petits a casa: "Una guerra, hauries de passar!"

— És una frase que no cobra sentit fins que es va omplint de contingut. Fins aleshores havia estat com una advertència, però no té res a veure amb saber que a Ucraïna hi cauen bombes, que una refugiada arribi a Berlín amb unes calces que fa deu dies que no es canvia, amb una dona que només té un mòbil i sense bateria, només amb les imatges. I resulta que aquelles imatges són Saidí, les trinxeres de l’Orwell, Belchite, el lloc on va quedar mort el front; és el meu paisatge. Quan ho vaig connectar vaig pensar que tenia una història.

Una història que et fa plantejar per què aniries tu a la guerra.

— Bàsicament, el que no vols és perill per a tu i els teus. Tu sol fes el que vulguis, però jo ara, amb una criatura, no ho faria. D’aquí l'admiració que tinc pel corresponsal de guerra, i per un Orwell, un Hemingway... També és la cultura que hem viscut. Hem tingut una estructura militar franquista que ha durat molt. A l’escola a l’Aragó, als anys 80, no fèiem gimnàstica, fèiem una espècie de cosa militar, desfilades, formacions, marcàvem el pas. I persisteix el fenomen: a Espanya hi ha un cap d’estat militar. El que és fotut dels traumes que no se solucionen és que tornen a sortir. Ja es veu amb la ultradreta i la memòria històrica. Estem empantanegats en una Transició mal tancada.

—