ENTREVISTA
PERE ANTONI PONS / FORMENTOR
Annie Ernaux

“L’escriptura no és un regal”

Escriptora 

“L’escriptura  no és un regal” / ISAAC BUJ Zoom

La prestigiosa escriptora normanda, autora d’obres cabdals de la literatura francesa moderna com ‘La honte’, ‘L’usage de la photo’ i ‘Els anys’, publicada recentment en català per Angle, va rebre ahir a Mallorca el premi Formentor de les Lletres 2019

Annie Ernaux (Lillebonne, Normandia, 1940) va recollir ahir el premi Formentor 2019. En la cerimònia de lliurament va fer un discurs titulat “La legitimitat de la literatura”, amb el qual va reivindicar el seu ofici “com una herència d’obertura i de llibertat, capaç d’oposar-se a l’herència de dominació i de vergonya”.

El passat és una de les substàncies fonamentals de la seva obra. També del discurs de recepció del premi. ¿Com descriuria la seva relació amb el passat i amb la seva pròpia memòria?

Per a mi la memòria és sobretot un instrument d’escriptura. I el passat és la mina d’on trec molts dels meus materials. No veig el present com una forma sinó com una línia entre el passat i el futur.

Les fotos juguen un paper important en la seva literatura.

Les fotos fixen les persones: la manera com vestien en una època, els gestos que feien a una edat... Les fotos tenen una doble condició: et permeten tornar al passat i alhora mirar cap a un futur que no coneixem. Les fotos em sumeixen en un estat sobrenatural. A L’usage de la photo, coescrit amb Marc Marie [i publicat el 2005], escric sobre fotos en què no surt ningú, tampoc jo, només peces de roba escampades, o una habitació desordenada. Aleshores estava malalta de càncer i escriure sobre aquelles fotos era com escriure sobre la meva absència possible. Les fotos són com aquell passatge de l’Evangeli en què les dones van a veure si Jesús ha ressuscitat i només en troben el sudari. L’escriptura és l’única possibilitat de resurrecció.

El títol de les Converses Literàries de Formentor d’enguany és Monstres, bèsties i alienígenes. Quins monstres li fan més por?

La possibilitat de veure l’odi social d’un grup humà contra un altre grup humà.

Vostè ha aconseguit una cosa que semblava impensable en la literatura francesa i europea del segle XXI: reinventar un gènere, concretament el de l’autobiografia, amb Els anys. ¿S’ho va proposar o va sortir així?

No m’ho vaig proposar. La intenció era contar la meva vida tal com la recordava i al mateix temps explicar l’època que havia viscut i l’experiència del pas del temps. Tant jo com el món hem canviat molt, en setanta anys. Volia contar-me a mi mateixa i a la meva època a la vegada, perquè estan molt connectades.

¿De quina manera l’han marcada els seus orígens humils, a Normandia, i el fet d’haver viscut al marge dels cercles culturals de París?

Ha provocat una tensió entre la meva llengua pròpia, la que vaig aprendre dels pares, i la meva llengua literària. En realitat, el que m’ha portat a l’escriptura és l’escissió entre dos mons: el dels orígens familiars, poblat per pagesos i obrers, i el de la literatura. Jo soc una trànsfuga del meu món d’origen, però mai he format part dels cercles intel·lectuals del poder.

Llegint-la queda clar que per a vostè l’escriptura ha estat més que una vocació: una necessitat vital.

Si no escrivís em sentiria buida. Des del moment que vaig decidir que escriuria, als vint anys, la literatura ha estat la finalitat de la meva vida. No puc imaginar-me la vida sense escriure. Ara bé: l’escriptura no és un regal. En un passatge del llibre Els mots, Sartre diu que voldria tenir els ulls d’un conserge. Per no veure-hi tan clar, se sobreentén. Aquest judici classista sobre la mirada dels conserges em va escandalitzar molt, quan ho vaig llegir, però de vegades em trobo desitjant una cosa semblant a la de Sartre.

A Els anys reconstrueix l’evolució de la condició de la dona i la del seu paper en la societat. ¿Com valora la revifalla del feminisme i un moviment com el del MeToo?

Quan va aparèixer el Me Too vaig tenir un sentiment de sorpresa i de joia. No m’ho esperava. Pensava que em moriria sense veure el final de la dominació masculina. Quan el 1981 vaig publicar La femme gelée, em vaig sentir incompresa i se’m va tractar amb condescendència. Pitjor va ser quan vaig publicar L’événement [2000], on relato l’avortament que vaig tenir de jove, quan avortar era il·legal: el rebuig va ser total. Als 90, la paraula feminista era pejorativa. Moltes dones deien: “Jo soc feminista, però...”. El més important del Me Too és que és un moviment global.

A les seves obres, les relacions entre els homes i les dones traspuen tensió. ¿Creu que són unes relacions violentes per naturalesa?

No ho crec. Ara bé, moltes vegades les relacions entre els homes i les dones no són més violentes perquè les dones encara són submises. El problema és la desigualtat. Hi hauria d’haver igualtat en tot: en la família, l’economia, la política... S’ha avançat en certes esferes -moltes dones ja no consenten de ser sotmeses-, però en d’altres no. Enguany a França ja hem superat el centenar de feminicidis.

A Els anys marca clarament els canvis d’època que ha viscut: el naixement de la societat de consum, el Maig del 68, el final de la Guerra Freda... ¿Diria que ara estem vivint un canvi d’època comparable als esmentats?

No sé si vivim un canvi d’època. Això que alguns anomenen mundialització no deixa de ser una mostra de capitalisme exacerbat. Una cosa particularment preocupant del moment que vivim és el retorn de les ideologies d’extrema dreta, amb la tensió social que provoquen i el seu odi als immigrants.