BarcelonaL’escriptor Erri De Luca (Nàpols, 1950) respon aquesta entrevista des de la cuina de casa seva. Al darrere hi té desenes d'etiquetes de vi que atapeeixen la paret. Diu que el vi l'inspira i fa que li tornin els records, i després els escriu. De Luca ha tingut múltiples vides: ha treballat com a paleta i camioner; durant la Guerra dels Balcans anava amunt i avall portant ajuda humanitària, i ara també ha anat diverses vegades a Ucraïna. Ha culminat cims altíssims i va militar a Lotta Continua entre el 1968 i el 1976. L’any 2014 va ser processat com a instigador del sabotatge de la línia d’alta velocitat Torí-Lió després d’unes declaracions públiques en què defensava que es preservés l’ecosistema de la Vall de Susa, per on havia de passar el tren. Ha escrit una cinquantena d'obres, i a l'última, A tamaño natural. Historias extremas de padres e hijos (Seix Barral), parla de les relacions entre pares i fills, tot i reconèixer que ell només ha estat fill. Al llibre afloren moltes relacions. Des de la d'Abraham amb Isaac –l'autor coneix molt bé l'Antic Testament, perquè l'ha traduït– fins a la que té una dona amb el seu pare, que és un criminal nazi, passant per la seva pròpia experiència.

Ha escrit aquest llibre just a l'edat que va morir el seu pare. ¿Aquest ha sigut el motiu per recordar-lo?

— No, va ser la petició d'un museu. Em va demanar que escollís una obra i l'expliqués. Em vaig enamorar d’El pare de Marc Chagall. L'artista el va fer de memòria; mentre pintava recordava al seu pare. Va ser un exercici de gratitud. Amb aquesta imatge em van venir totes les altres històries.

Diu que les paraules l'ajuden a viatjar en el temps. ¿Ha sigut així com s'ha retrobat amb el pare ja mort?

— Vaig tenir poc contacte amb el pare, perquè sempre era fora, però em va ensenyar moltes coses, no amb lliçons ni amb instruccions, sinó amb exemples que em van ser útils. Els llibres eren seus, era ell qui els comprava, perquè era un lector molt apassionant. També vaig rebre d’ell la passió per les muntanyes. Ell era soldat de muntanya, pertanyia a la infanteria alpina. Mai em va explicar les històries que va viure allà, però estimava les muntanyes, perquè el van salvar. Em va transmetre l'amor pels llibres i les muntanyes. Altres coses, no. Tenim maneres de fer molt diferents i en alguns aspectes he fet tot el contrari. Tant a mi com a Chagall, els pares ens van permetre marxar i seguir el nostre camí.

Chagall d'alguna manera s’avergonyeix del pare, no li pinta les mans endurides i fetes malbé per culpa del mar.

— El seu pare pescava arengades i l'olor és molt forta, es queda a tot arreu. A la meva classe venia un nen que era fill de pagesos i munyia les vaques, també feia una olor molt forta i se'n mofaven. El mateix li devia passar a Chagall. L'olor del peix va ser l'olor de la infància, i se la va voler treure de sobre. Però després, a distància, va intentar reconstruir la imatge del pare, amb l’abric tot moll de salmorra. Segurament va ser la seva manera de reconèixer i agrair tot el que havia estat per a ell, i també expressar la tristesa per no haver-ho sabut apreciar o honorar.

¿Triguem massa a reconèixer el que han fet els pares per nosaltres? ¿O a reconciliar-nos amb ells? Sovint ho fem quan ja no hi són.

— Sí, és així. Però escrivint pots recuperar-los, i, quan finalment ho fas, hi ha la distància adequada. Temps enrere potser no sabia distingir què era important i què no. A vegades per ser just has de deixar passar el temps. A més, les persones tan sols desapareixen quan ningú en parla.

Agraeix als pares que no parlessin mai de diners.

— Un exemple meravellós, aleshores em semblava normal no parlar-ne. Després vaig veure que al meu voltant els diners eren molt presents, i per a molts gairebé eren una obsessió. La gent es baralla per les herències. Que la meva família no en parlés em va fer força immune als diners. Mai compro res a crèdit; si no puc, no compro i ja està. Heretem els desitjos incomplerts dels pares. Aquelles coses que volien i que van ser incapaços de fer. El meu pare era un gran lector, però no escrivia i jo he escrit. Ell va anar a les muntanyes per la guerra i jo perquè he volgut, perquè volia ser alpinista. Una altra cosa que li sabia greu és que després de la guerra no va voler saber res més del que passava al seu voltant. Sempre li va saber greu no haver fet res per contribuir a l'alliberament d'Itàlia, i jo vaig pertànyer a una generació molt antifeixista i activista. He fet moltes coses que el meu pare volia fer i no va fer.

Vostè pertany una generació antifeixista, que va lluitar molt pels drets dels obrers, i es va mobilitzar molt. ¿Què ha passat perquè l’extrema dreta s’imposés a Itàlia?

— Jo soc del segle XX. Tota la meva educació política, sentimental, pertany al segle XX. Vaig ser jove en una Itàlia que era l’única democràcia mediterrània, hi havia dictadura a Grècia, Turquia i Espanya. Hi havia moltes pressions internes i externes perquè hi hagués un cop militar. Crec que l’esquerra aleshores tenia molta força i molt arrelament. Érem forts i érem molts. Però les coses han canviat molt. Els obrers avui són més tècnics, van en bata blanca. L'automatització ha fet que la quantitat d’obrers s’hagi reduït dràsticament i, per tant, els obrers han perdut poder i representació. No hi ha una esquerra que pugui comptar amb obrers, i és una esquerra que no ha volgut ocupar-se de les noves pobreses derivades de les immigracions. A Itàlia hi ha molt treball voluntari, però no té representació política, no té visibilitat parlamentària. Tampoc en té la joventut actual. Això passa a tot Europa. Els joves no tenen visibilitat ni representació política, i aquest dèficit de representació fa que les dretes acabin liderant.

S’ha explicat molt el mal que van fer els feixistes del segle XX. Explicar-ho no ens ha servit per evitar nous autoritarismes.

— Les repeticions sempre hi són, la història no és una mestra de vida, no és una mestra de res. Si això fos així, seríem els pitjors alumnes. La història és tan sols una matèria narrativa, explica el que ha passat abans, et permet també aprofundir en les teves arrels personals, però no t’ensenya res. I no es repeteix mecànicament, va introduint variants i canvis importants. Com ara, hi ha un augment general de preus que obliga moltes famílies a demanar ajuda. Hi ha tensions que s’estan acumulant, però d'aquestes tensions no se n’han preocupat gens els partits, ni a Itàlia ni a Europa. Són eleccions de la vella escola, una representació caducada de la realitat, estem molt endarrerits.

Diu que no ha heretat els errors dels pares ni els fa culpables dels seus errors. Tendim a fer-los responsables. L'escriptora Asa Larsson em comentava que la majoria de suecs que van a teràpia acaben donant la culpa de tot a les mares.

— Jo soc d’una època prepsicoanalítica. El fet de culpar algú dels meus errors em sembla una mica infantil. Jo soc responsable dels meus errors i no inculpo a ningú. Les meves culpes només recauen en mi mateix, perquè no vull ser víctima de les meves circumstàncies. Crec que la llibertat consisteix a no donar la culpa a ningú quan es pateix una derrota, un home lliure no culpa a ningú de la seva derrota, i jo vull ser un home lliure.

El seu pare va oferir-li un salari per escriure i vostè va rebutjar-lo.

— No havíem tingut cap relació de diners, jo ja tenia 30 anys, volia alliberar-me de la condició d’obrer, però no podia acceptar la seva oferta. Vaig continuar fent d'obrer quinze anys més. No va ser fàcil, però havia de fer-ho sol. Van ser els llibres els que em van alliberar de la meva condició obrera.

Al llibre parla de la filla d'una criminal nazi que, per alliberar-se de l'herència paterna, s'esterilitza. I parla de l'Holocaust. ¿En quin moment va decidir aprendre ídix?

— Vaig conèixer l'Holocaust a través dels llibres dels pares. Quan el 1993 es van celebrar els 50 anys de la insurrecció del gueto de Varsòvia, hi vaig anar i vaig conèixer Marek Edelman, un dels líders de la insurrecció del gueto. Quan vaig tornar a casa, vaig voler aprendre ídix. Davant de tota la destrucció que havien fet els nazis, volia aprendre aquesta llengua, una llengua assassinada per assenyalar que no havien aconseguit esborrar-la.

Cita la història d'Abraham i Isaac, en què l'obediència dòcil del fill és tan extrema que no fa res quan el seu pare es prepara per matar-lo. ¿Som hereus d'aquesta religió?

— Nosaltres, a aquesta banda del Mediterrani, hem heretat la força i la potència dels nuclis familiars. No tant les regles de la religió, però sí això de mantenir unides les famílies, les famílies com a llocs on s’intenta que ningú es quedi enrere, nuclis civils on el més dèbil és ajudat per la resta, depenem més d’aquesta tradició. Més això que no pas obediència a l’estat. El que manté les nostres vides i les economies són les famílies. Tant l'Antic com el Nou Testament parlen d’històries de famílies.

Es qüestiona si tenim dret a rebel·lar-nos dels pares.

— Més que res, hi ha un nus que mai es desfà del tot, encara que els pares ja no hi siguin. L'adolescència fa que s'afluixi una mica el nus, perquè tothom pugui fer el seu propi camí. Però ara estem en una situació on aquest nus està molt tens, perquè la joventut no es desmarca. La voluntat de separar-se ha quedat més debilitada. A la meva època, la dissociació era més clara, hi havia opcions revolucionàries. Ara ningú parla de revolució, és una paraula que ha quedat relegada al segle XX.