Novel·la negra
Llegim  /  Entrevistes 25/09/2022

Asa Larsson: "Estic farta que la culpa sempre la tinguin les mares"

Escriptora, autora d''Els pecats dels pares'

6 min
Asa Larsson

BarcelonaFa vint anys, Asa Larsson (Kiruna, 1966) era fiscal i va començar a escriure durant una baixa maternal. Va tenir tant d'èxit amb Aurora boreal (Columna / Seix Barral, 2009) que ja mai més va tornar als tribunals. Traduïda a 30 països, a Espanya Aurora Boreal va vendre, en aquell moment, 156.000 exemplars. A Suècia, més d'un milió. Després van venir més llibres amb Rebecka Martinsson com a protagonista, un nom que ret homenatge a Martin Beck, l'inspector creat per una parella de suecs amb carnet comunista: Per Wahlöö i Maj Sjöwall. A Els pecats dels pares (Columna / Seix Barral), Martinsson investiga un crim del 1962, i es topa amb el crim organitzat, el tràfic de blanques, i una Kiruna en plena transformació per l'explotació de les mines. Larsson somriu molt durant l'entrevista. Se la veu relaxada i té mirada múrria. Repeteix sovint que és una privilegiada perquè té llibertat. Gràcies a l'èxit de les seves novel·les, pot fer el que vol.

Amb aquesta novel·la diu adeu a Rebecka Martinsson. És una llàstima, l’enyorarem.

— Vaig dir que ho faria després de sis llibres. I ho he fet. A vegades has de deixar una feina, una relació o una saga. Si no ho fas, no et pot passar res de nou. No dones l'oportunitat que et passin coses noves.

¿I ara està pensant en un nou personatge?

— Estic llegint molt i esperant que una nova història truqui a la meva porta. Això és el més fascinant, no sé què pot aparèixer. Soc una privilegiada i m’ho puc permetre. Puc escollir. Els meus fills ja són independents i no els he de mantenir. Admeto que tinc certa angoixa, però això sempre passa quan hi ha canvis. Forma part de la llibertat.

Serà una novel·la d'intriga?

— No ho sé, pot ser qualsevol cosa. El que sí que et puc prometre és que no escriuré poesia. 

Teatre?

— Per què no? Pot ser divertit, darrerament he escrit coses per a la televisió. Crec que has d’intentar també fer coses que no siguin el teu fort per poder aprendre.

Vostè ha anat prenent riscos, com quan va deixar l'advocacia fa vint anys per dedicar-se a escriure.

— Sí, i no hi he tornat perquè afortunadament vaig poder mantenir la meva família escrivint. Com t’he dit, soc una privilegiada. 

L'últim llibre de Rebecka Martinsson arriba més de deu anys després de l’últim de la saga. Per què tants anys?

— El meu fill, que aleshores tenia 11 anys, va deixar de llegir. Vaig parlar amb ell i els seus amics i els vaig preguntar per què havien deixat de llegir. Vaig pensar que algú havia d’escriure una saga per a joves a qui no els agradava llegir. Vaig escriure deu llibres. [Pax, una sèrie de novel·les de misteri i terror, ambientada en un univers de criatures màgiques inspirades en la mitologia nòrdica.] Necessitava madurar una mica per tornar a la Rebecka. Però qui fa això? ¿Qui espera deu anys entre un llibre i un altre en una sèrie? Diuen que això no s’hauria de fer. Però mira, aquí estic.

Martinsson ha canviat, està més trista, més humil i potser més conscient de la seva vulnerabilitat.

— Sí, com l’autora [riu]. Tot això arriba amb l’edat. Està en el punt en què veu una pauta que es repeteix i es pregunta per què sempre acaba així, amb la feina, amb les persones; potser no és mala sort o que tots els altres siguin idiotes, sinó que té alguna cosa a veure amb ella. I això és un punt de partida important per poder canviar. I volia deixar-la amb esperança, l’esperança que es pot canviar. 

Al llibre és molt rellevant la família, els pares, de com ens poden arribar a marcar, a vegades negativament. ¿No ens podem escapar de la nostra família?

— Heretem moltes coses dels pares i dels avis. Especialment, i si miro la història de la meva família, aquelles penes i patiments dels quals no es parla. Que no en parlis no vol dir que desapareguin, sinó que segurament els traslladaràs als teus fills. I quan et fas gran i penses en com has acabat, reflexiones sobre tot això.

Parla també obertament de les malalties mentals. En un dels seus llibres, fins i tot, la Rebecka rep teràpia d'electroxoc. La depressió hi és, d'una manera o altra, sempre una mica present.

— Com a lectora no m'interessen gaire els personatges feliços a qui sempre els somriu la fortuna ni tampoc els que van sempre de víctimes. Per a mi, és consolador trobar personatges que passen per moments difícils i lluiten, m'agraden els lluitadors, però també l'esperança que les coses poden canviar, que es pot sortir del pou. La depressió, a més, sempre ha estat present a la meva família i, per tant, surt a les meves novel·les.

La Rebecka no és una mare, com altres novel·les on triomfen les mares felices que resolen els misteris. De fet, viu sola.

— Té un gos, i si tens un gos no estàs sol.

I té el Sibbing, el veí que es preocupa per ella.

— Cert. Ella es porta bé amb els homes grans i té una bonica amistat amb ells. Soc una gran fan de les relacions d’afecte fora de les famílies convencionals. Soc filla única i al llarg de la meva vida he tingut amics i amigues que he estimat molt. He tingut Sibbings a la vida. Estem massa obsessionats amb la família consanguínia. Si tenim l’oportunitat, l’hem d’aprofitar i construir grans relacions també fora de la família. 

Al llibre també surten altres maternitats que no encaixen en un món de color rosa. Com la Ragnhild Pekkari.

— Sí, la cosa socialment més vergonyosa per a una dona és ser mala mare; la societat et fa culpable i et condemna. És ella la que portava el menjar a casa i es preocupava de tot, mentre el seu marit, el pare de la seva filla, s'emborratxava. I al final, per a la seva filla, ¿ella és la dolenta? A Suècia tothom va al terapeuta i les culpables quasi sempre són les mares. I això no és just! Estic farta que la culpa sempre la tinguin les mares. Volia canviar això. Simpatitzo amb la Ragnhild i m'agradaria trobar-me amb la seva filla i cantar-li unes quantes veritats.

Vostè va néixer a Kiruna i va estudiar i ha fet vida al centre de Suècia. Però a les novel·les sempre torna al seu lloc de naixement, al nord de Suècia, a 145 quilòmetres del cercle polar Àrtic.

— Del nord exportem moltes coses: minerals, fusta, aigua però també persones formades, que després no tornen perquè Suècia és un país molt centralitzat. Jo vaig marxar per anar a la universitat i fer-me advocada, vaig conèixer el pare dels meus fills i allà em vaig quedar. Escriure era una manera de curar la meva enyorança i estar en contacte amb el lloc on pertanyo. No podia haver escrit sobre cap altre lloc

Què enyora de Kiruna?

— Ara que els meus fills han marxat, el meu pla és passar-hi més llargues temporades. Enyoro la natura, els grans boscos, els grans rius, l’espai; enyoro com són les persones d'allà i com els puc entendre; entenc la cultura, és una cultura especial; enyoro el sentit de l’humor; enyoro moltes coses i sempre, quan torno, respiro tranquil·la perquè puc ser jo mateixa. Sé que no hi haurà malentesos. 

Al llibre també apareix el laestadianisme, una religió molt estricta que considera pecat comprar o posar cortines. ¿Té encara influència a Suècia?

— A començaments del segle XX van ajudar molta gent a deixar la beguda, han fet coses bones, però és un moviment estricte. Vaig veure com els meus pares van viure sota la pressió d'aquesta religió i se’n van alliberar. Es van fer d’esquerres i no van voler saber res més de religió, però aquest moviment ha influït moltíssim en la societat sueca, independentment de les creences de cadascú. El seu llegat encara és allà: has de treballar, has de ser útil. No pots fanfarronejar. Has d'estar al lloc que et pertoca.

I a vostè l'ha influït a l'hora d'escriure?

— Definitivament. Mira la Rebecka. Què creu ella que li dona dret a existir? El que acompleix a la feina. Fora de la feina té molt poca autoestima.

A les passades eleccions Demòcrates de Suècia (SD), partit d’extrema dreta, va obtenir més d’un 20% dels vots. Va ser la segona força més votada.

— La diferència salarial a Suècia entre dones i homes és cada vegada més gran. Hi ha cada vegada més desigualtat i també més distància entre els serveis que hi ha a Estocolm i en altres regions del país. I tenim aquest moviment polític horrible que ha utilitzat el descontentament de la gent i ha llançat missatges simples i fàcils, i fake news. Encara estem en estat de xoc. Suècia és un país centralitzat que ha permès que creixessin les diferències, i s'ha convertit en un sòl fèrtil per a aquest moviment.

stats