Entrevista
LAURA SANGRÀ / PARÍS
Emil Ferris

“Quan vaig enllestir el llibre em van desnonar”

Autora de ‘Lo que más me gusta son los monstruos’ 

“Quan vaig enllestir el llibre em van desnonar” Una autora tan tardana com lloada / RESERVOIR BOOKS RESERVOIR BOOKS Zoom

La novel·la gràfica de l’any és una obra monumental dibuixada a bolígraf que ens transporta al Chicago dels anys 60 de la mà de la Karen, una nena que investiga la mort de la seva veïna Anka. És el debut tardà d’Emil Ferris, de 56 anys, que ha reaprès a dibuixar després que una picada de mosquit la paralitzés completament

Com et trobes? Perquè he sentit a a dir que per culpa d’haver dibuixat aquest llibre vas desenvolupar una malaltia lenticular.

Sí, i ara quan treballo he de vigilar de tenir prou llum i de no dirigir-la directe als ulls. Treballo tantes hores i amb figures tan petites...

Quantes hores al dia?

Catorze [riu]. Caps de setmana i tot. Sé que és una bogeria però m’encanta.

¿Vas planejar publicar un total de 800 pàgines, les que tindran els dos llibres junts?

No, preveia enllestir-ho en 250. M’equivocava. [Riu.]

Què va passar?

La història es va començar a fer gran, enorme, i m’importava que els personatges es poguessin explicar. La cosa va de generositat: no volia donar al lector un tastet del món, volia donar-n’hi3 tant com pogués.

Tot està dibuixat a mà, amb bolígrafs. ¿T’has penedit mai d’haver optat per aquesta tècnica, que m’imagino que és força lenta?

Sí, al cap de tres mesos vaig dir: “Déu meu...” Perquè és de bojos, però havia de ser així. Perquè si tens bon pols pots dibuixar amb una sola línia fina, però la meva mà ja no pot fer-ho, així que he de dibuixar moltes línies per crear un perfil. És part del motiu de la meva tècnica.

Tot ve d’una picada de mosquit que va paralitzar-te completament.

Exacte. Ara està millor però al principi no podia tancar-la més que això [i doblega lleugerament els dits de la mà dreta, com si sostinguessin una ampolla].

Com era la vida abans?

Molt dura. Érem molt pobres, no teníem mai res. Netejava cases quan no tenia encàrrecs d’il·lustració.

També esculpies joguines per als Happy Meal de McDonald’s!

Sí, me’n sortia bé fent l’escultura. Ara ja no podria. Però no teníem mai recursos. Anàvem al banc d’aliments i a la parròquia a buscar menjar. A ma filla li encantava, fins que va començar l’escola no va adonar-se que érem pobres.

Ara esmentaves la parròquia... Ets religiosa?

La meva religió és l’art. I els monstres. La millor part del catolicisme és que va salvar l’art. Llegia un llibre sobre Caravaggio, escrit per un tal Andrew Graham-Dixon, i explicava un fet que em sembla important: sant Francesc encoratjava la gent a imaginar-se parts de la Bíblia, de manera que els pintors van posar-se a il·lustrar passatges. D’allà ve l’art narratiu que tenim avui dia, i no tindríem art si no fos per això. Així que hi estic en deute.

De fet, el llibre està ple de reproduccions d’obres d’art, d’éssers mitològics... Per a la protagonista, la Karen, el seu mentor és el seu germà, Deeze. ¿A tu qui et va introduir en aquests mons?

Els meus pares. Tots dos són artistes, es van conèixer quan estudiaven a l’institut d’art. A la meva mare li agradava el meu pare. Un dia va anar i li va dir: “Si em tenses el llenç et netejaré els pinzells”. [Riu.]

M’encanta! Què va contestar?

“I tant!” Ella era rossa i preciosa, i ell estimava les dones com al llibre ho fa el Deeze.

Tens 56 anys i aquest és el teu debut en la novel·la gràfica, i tot un èxit. Com et fa sentir haver irromput en aquest món des de dalt de tot?

És com si jo fos la nena més gran de l’orfenat, i arriba el disseny gràfic i no em vol, i després arriben les belles arts i tampoc em volen... i de sobte apareixen els còmics i diuen: “Ei, t’estàvem buscant! Ets una de les nostres!”

I tot arran d’una picada que va posar la teva vida en perill...

No hauria escrit aquest llibre si no m’hagués posat tan malalta. Em vaig adonar que no havia fet res pel món, així que vaig tenir la lucidesa d’haver de fer aquest treball. Durant quatre anys ha sigut el centre de les nostres vides: les pàgines cobrien les parets de casa. Quan vaig enllestir-lo, em van desnonar. Vaig estar tres mesos sense llar. A la meva filla, que, per cert, em va fer de model per a l’Anka, ni li vaig poder comprar el vestit de graduació. Però ara, gràcies a l’èxit del llibre, he pogut costejar-li tres mesos a París, que era el seu somni des de sempre.

Com et sents quan veus gent tan important com Chris Ware que diu meravelles de la teva opera prima?

Mmm… confosa però agraïda [riu]. No m’ho esperava.

Parlem de les protagonistes, la Karen i, de retruc, l’Anka. ¿No vas pensar mai que havies d’afluixar una mica amb aquestes pobres noies?

Et diré la veritat: vaig treure moltes coses perquè era massa negre. Viure de petita a Chicago, en un barri tan pobre, em va fer conviure amb la mort. Un dia, tornant de l’escola, vaig veure a la vorera el cos esclafat d’algú que havia saltat per la finestra, hi havia un assassí en sèrie que raptava infants, vaig veure dos nens atropellats... i tots sabíem que a casa calia no atansar-se a les finestres per no rebre un tret. Cada nit sentíem trets. Així que, creu-me, al llibre vaig rebaixar la realitat per no atabalar els lectors. Deu ser un terç del que era. És trist, no? Però créixer en aquell Chicago era així.

La trama que investiga la Karen arran de la mort de l’Anka la porta de cap als nazis. Quin vincle hi ha entre Chicago i el nazisme?

Hi havia nazis als nostres barris, gent que havia aconseguit passaports i duia vides discretes. No fa gaire que va morir un que jo coneixia. Qui havia sigut ell per als nazis? Era important, deia la gent, però no sabré mai qui era en veritat. I pel que fa als supervivents de l’Holocaust, a Chicago n’hi havia molts. La galerista de la meva mare tenia uns números tatuats al braç. A partir d’aquest descobriment vaig començar a fer preguntes.

¿Com que de petita vas viure a Nou Mèxic, per a tu tots els monstres venen de l’imaginari mexicà?

Crec que vaig descobrir els monstres a la botiga abandonada del meu avi, a Chicago. No el vaig arribar a conèixer, el va atropellar un conductor borratxo, però havia tingut una pelleteria. Vivíem a sobre, i ma mare de vegades em baixava a la botiga. Tocava les pells penjades del sostre i m’agradava i m’aterria. Després ens vam mudar a Nou Mèxic, on l’àvia em portava a l’església, i veia aquells sants fets per la gent amb no res, un maniquí, una perruca, una roda de bicicleta fent d’halo... Sants i monstres alhora.

¿Ja has entregat a l’editor el segon volum?

No, tot aquest èxit ha endarrerit el treball. Espero i desitjo publicar-lo l’any vinent.

I què hi ha de l’opció de portar la història a la gran pantalla?

No hi ha res tancat. La directora de The handmaid’s tale vol dirigir-la. M’encantaria. El que no vull és que es converteixi en una història per a infants perquè no ho és.

Què t’agrada fer quan no treballes?

Precisament, mirar pel·lícules! No tinc televisió, així que me’n vaig al cinema. De vegades entro d’amagat el sopar i una ampolla de vi i miro dos o tres pel·lícules seguides. Els treballadors del cinema Music Box ja em coneixen i em deixen fer-ho.