Literatura
Llegim  /  Entrevistes 10/03/2022

Tessa Hadley: "La revolució dels anys 60 va ser molt masculina"

5 min
Tessa Hadley, autora d'Amor Lliure

BarcelonaEls petons no només desperten les belles dorments, també poden ser l'inici d'una revolució. I no una revolució que acaba en matrimoni o submissió sinó en alliberament. És el que li passa a Phyllis Fischer, una atractiva dona de 40 anys aparentment encantada amb la seva vida de perfecta mestressa de casa als afores de Londres fins que una nit tot canvia. Ella és la protagonista d'Amor lliure (Edicions de 1984 en català, amb traducció de Núria Busquet Molist, i Sexto Piso en castellà, amb traducció de Magdalena Palmer). És la vuitena novel·la de Tessa Hadley (Bristol, 1956), una autora que va començar a publicar en una edat tardana, als 46 anys, però que ha tingut un gran èxit posant la lupa sobretot a la vida domèstica. Ens trobem al pati d'una llibreria de Barcelona, on acaba de comprar-se dues novel·les de Mercè Rodoreda .

Hi ha molta literatura sobre les protestes i les reivindicacions de llibertat dels anys 60 , però molt poca escrita des del punt de vista d’una mestressa de casa. 

— M’interessa molt tot aquell moment revolucionari i els efectes que va tenir en la vida ordinària de la gent. Totes aquelles idees polítiques ara semblen remotes però van tenir repercussions dins les famílies, perquè van sacsejar moltes coses, en el sentit que la percepció va ser que ja res era immutable, que tot podia canviar, que es podia començar de nou. Crec que els efectes de tot plegat en la vida domèstica sí que continuen. 

¿La revolució va arribar a les cases i a les famílies però com que era portes endins no va ser tan visible?

— Sí, però va ser potser un procés més lent. A la Gran Bretanya va coincidir amb altres coses. S’estava deixant enrere la postguerra, els racionaments, l’austeritat, la grisor... als anys 60 encara podies veure els estralls de les bombes als carrers de Londres. Les ànsies de més llibertat, de voler canviar coses, van coincidir amb un cert moment d’hedonisme, de voler viure els plaers de la vida. De consum. Crec que les ganes de deixar-se anar, de satisfer desitjos i apetits, van ser força generals. Fins i tot la gent allunyada de les idees polítiques de la revolució van tenir aquest anhel de llibertat. No volien que la seva vida fos com la dels seus pares.  

Les mestresses de casa també hi van participar.

— És divertit escriure sobre la revolució des del punt de vista d’una mestressa de casa, perquè els carrers, la política, la contracultura van ser dominats pels homes. Se sentien, sobretot, les seves veus. Les mestresses de casa es consideraven dones avorrides i es donava la culpa de tot a les famílies. Ens havíem d’alliberar de les mares. Crec que va ser un moment sobretot masculí. La segona onada feminista no va arribar fins pràcticament una dècada després, als anys 70. Aleshores les dones van dir: un moment, hi ha hagut una revolució sexual però sembla que no n’hem pogut gaudir gaire. Esclar que també hi va haver grans dones a la revolució dels anys 60, però van ser minoria i van haver de lluitar moltíssim, va ser difícil per a elles. 

Phyllis Fischer és una dona de 40 anys, amb dos fills, una casa amb jardí, un marit amb una bona feina... Al principi és el desig eròtic el que fa que trenqui amb tot, però després és més que això.

— Crec que per a la Phyllis deixar-ho tot, nua, sense res, sense cap catifa vermella, cap a un nou i incert futur, té una deliciosa sensualitat. Ella no és una intel·lectual, no és una revolucionària ideològica, no va a les protestes anti-Vietnam. Quan escrivia pensava en dues dones que van fer el mateix que la Phyllis. Ella marxa i s’allibera de tot el que implica pertànyer a una classe social. I és feliç quan ho fa. La revolució està a la seva pell i no al seu cap. 

Quan marxa abandona també els fills. Un tema força tabú.

— Sí, és un tema que fa enfadar molt la gent. Fins i tot a la meva mare, que em diu que no pot creure que la Phyllis faci això i destrueixi la seva família. Però això és el millor de les novel·les, el fet que pots posar les dues cares de la mateixa moneda. Ella és valenta, lluita per la seva llibertat, creix quan pren aquesta decisió, i, d’altra banda, és un cap de pardals, segueix un home que potser no val tant la pena ni és el que sembla. 

Sí, però no es fan els mateixos judicis quan un home deixa els seus fills per perseguir el seu somni. 

— Sí, hi ha molts prejudicis. Pensa en John Updike i la seva tetralogia del Conill. Frustrat per la petitesa de la família, el protagonista marxa perquè aspira a més, vol fer coses més grans. I en aquell moment no es va jutjar, es va considerar que era magnífic i tràgic. Quan ho fa una dona és egoista i imperdonable. Jo no jutjo la Phyllis ni considero imperdonable el que fa. Però té conseqüències: quan un home o una dona deixen la família, alguna cosa es trenca.

Ella mai es penedeix de res.

— Pateix i té la tristesa a dins però la respecto per no plorar cada dia ni tenir llàstima de si mateixa. Ho aparta, perquè ja no hi pot fer res. És audaç i pot semblar egoista però també la mou una gran força, les ganes de viure.

Fins a quin punt és anhel de llibertat o la necessitat de sentir-se jove, de sentir-se desitjada?

— La motiven dues coses. Té un moment de bogeria; a la tarda és una mestressa de casa, preocupada per estar atractiva i que la seva casa i els seus plats agradin, i a mitjanit té un amant. Ella té la necessitat d'agradar i creu que porta bé el fet d'envellir. Però l'arribada del Nicky, molt més jove, i el fet que aparentment ell no mostri gens d'interès, fins i tot hi ha un malentès i ella creu que la considera repulsiva, fa que s'ho replantegi i pensi que la vida ha de ser molt més. I hi ha també el seu fill petit, l'estima amb passió, i marxarà en un internat per fer-se un home. Dins del seu cap també es produeix una substitució.

Pot semblar una novel·la romàntica, d'una gran passió entre un home jove i una dona més gran. Però va molt més enllà, és la recerca també de la pròpia identitat.

— Seria ridícul escriure una novel·la romàntica sobre això, avui ho tenim superat. Ella al principi pot pensar que és la protagonista d’una novel·la romàntica. La història d'amor, però, és tan sols l'embranzida i després l'aparto. Anem sabent moltes més coses dels altres personatges i esdevé més aviat una comèdia social.

¿Necessita un home per a l'embranzida?

— És aquest tipus de dona [diu rient]. Ella ha crescut i ha estat educada en una societat on l'aparença d'una dona és molt important. I això continua molt arrelat. Tanmateix, aprèn a caminar sola sense cap home que realment signifiqui res. A la seva vida sempre hi haurà homes, li agraden.

Què vol dir fer-se gran per a vostè? A Amor lliure ve a dir que mai és tard per començar de nou. Vostè també va conèixer l'èxit com a autora a la maduresa .

— Sí, en comptes de tenir una història amb un home més jove, he aconseguit publicar. Qui sap què és millor [diu rient]. Esclar que m'afecta fer-me gran, però no tot és terrible. Ara estic començant un llibre sobre una lluitadora feminista quan té 80 anys. Veurem com acaba perquè normalment, a la literatura, les dones d'aquesta edat o són avorrides o unes amargades. Crec que les dones envelleixen millor perquè estan més preparades per adaptar-se a nous papers i a no ser tan visibles. És molt més difícil per als homes acostumats a ser poderosos o que se'ls escolti. Això de perdre el poder i l'autoritat no ho porten gaire bé. La meva mare té 90 anys i està molt activa. Sempre em diu que els homes es tornen avorrits. Però estic generalitzant molt.

__________________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir Amor lliure a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

stats