BarcelonaTé raó Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) quan diu que el seu últim llibre és tan inclassificable com molts dels personatges que hi apareixen. Les tenebres del cor (La Campana, 2025) barreja, amb una destresa encomiable, història, assaig biogràfic, antropologia, anècdotes inversemblants i la pròpia experiència de l'autor de La pell freda, que a finals dels noranta va viatjar al Congo per fer informes per a una ONG i hi va acabar trobant una sorpresa que li va capgirar la vida.

Les tenebres del cor remet, des del títol, a una de les novel·les més emblemàtiques de Joseph Conrad, però la història que explica comença amb un malentès que ve de la Ilíada, i que té a veure amb uns versos que parlen d'ocells i pigmeus.

— La paraula pigmeu ve de pygmaioi, uns personatges del folklore de la Grècia antiga que vindrien a ser l'equivalent dels nostres follets, uns éssers petits que viuen a dins del bosc. Els versos de la Ilíada que parlen d'aquests pigmeus van ser l'origen d'un dels malentesos més ridículs de la història científica.

A la introducció del llibre ressegueixes com els pigmeus van sent citats per autors com Ptolemeu, Heròdot i sant Agustí. El primer que carrega contra el mite dels "homenets en pugna eterna contra uns ocellots" és el biòleg Carl von Linné al segle XVIII. Un segle més tard, la cosa canvia.

— Va ser durant el segle més racionalista, el XIX, quan s'havien deixat enrere definitivament les espessors medievals, que es va tornar a caure de quatre grapes en la història dels pigmeus.

El teu llibre es divideix en dues meitats: a la primera, t'endinses en les vides de sis personatges reals que van contribuir a engrandir el mite dels pigmeus; a la segona, relates la teva relació personal amb ells.

— Les tenebres del cor no és un llibre sobre els pigmeus, sinó sobre algunes de les persones que asseguren haver-los vist i que han deixat un rastre important, encara que molts d'ells ara estiguin mig oblidats. Al final afegeixo la meva experiència al Congo durant la segona meitat dels noranta.

El primer que va aconseguir que la comunitat científica acceptés que els pigmeus existeixen va ser el botànic i etnòleg Georg Schweinfurth (1836-1925). No et cau gaire bé.

— Em cau fatal! Quan jo era a la facultat d'Antropologia, encara se'l considerava el descobridor dels pigmeus. Schweinfurth no va descobrir res, en primer lloc perquè els pigmeus en si no existeixen, però també perquè l'home que es va emportar cap a Europa, el pobre Nsevué, se li va morir de camí per culpa d'unes cagarrines.

En tot cas, quan Georg Schweinfurth va publicar Im Herzen von Afrika (Al cor de l'Àfrica) el 1874, la comunitat científica se'l va creure.

— Sembla mentida, però va anar així.

Una dècada abans, a l'explorador francès Paul du Chaillu (1831-1903) se li havien tirat a sobre.

— Les històries de Paul du Chaillu i Georg Schweinfurth demostren que la ciència és una religió com qualsevol altra. En el cas de Du Chaillu, no es van creure res del que deia pel seu origen: era un bastard de classe baixa. Amb Schweinfurth va passar tot el contrari, també pel seu origen: venia de bona família i havia estudiat en una bona universitat.

Així i tot, va tornar de la seva expedició amb les mans buides: Nsevué se li havia mort, i se li van cremar les caixes on portava les espècies de plantes que havia trobat.

— Va tornar sense res, però es van empassar tot el que deia. Per això dic que la literatura acaba passant per sobre de la racionalitat: és Schweinfurth qui va emparentar Nsevué amb els pigmeus que surten citats a la Ilíada. Com que poc abans que Schweinfurth publiqués el seu llibre, Schliemann havia descobert el tresor de Príam –i, per tant, es confirmava l'existència de Troia–, la Ilíada va passar a considerar-se un llibre que, a més de valor literari, tenia validesa històrica.

L'actitud de Georg Schweinfurth i la de Paul du Chaillu amb els homes que troben –els aka i els obongo, respectivament– va ser molt diferent.

— Només cal veure les fotos d'un i altre amb ells per adonar-te de com de diferent és la seva actitud. Du Chaillu sempre apareixia envoltat dels obongo perquè hi convivia. Schweinfurth sembla més aviat que els doni ordres. El que m'emprenya més de Schweinfurth és que acaba fomentant la invenció d'un mite que parla de la nostra inoperància cultural.

El llibre es mira la relació amb els pigmeus des de molts punts de vista.

— És un llibre de literatura sense ficció. Les històries de cadascun dels personatges de la primera part són apassionants. I tots tenen perfils molt diversos: Anne Eisner (1911-1967) va ser pintora, i el seu marit, Patrick Putnam (1904-1953), va encarnar la tragèdia de la pàgina en blanc com ningú altre, perquè va ser incapaç d'escriure res sobre els pigmeus i, de fet, el seu últim acte vital va ser estampar la màquina d'escriure contra la paret. Després tenim el cas de Paul Schebesta (1887-1967), missioner i antropòleg. Amb els pigmeus es proposa demostrar que Déu s'ha revelat a tota la humanitat, però no n'hi ha cap que hi cregui, tots són ateus. El reben amb una gran hospitalitat. El fan adonar de com d'important és la compassió. Combrega amb criatures tan diferents d'ell... En comptes de trobar Déu troba una cosa encara més important, la humanitat.

Hi ha històries tan inversemblants que semblen ficció. Per exemple, aquella en què a principis del segle XX un home de negocis, Samuel Verner (1873-1943), compra un jove, Ota Benga, per cinc dòlars, i se l'emporta fins als Estats Units per participar en una mena de jocs olímpics que n'hi deien anthropology days.

— Ota Benga és un altre fals pigmeu. Només cal mirar una foto seva per comprovar-ho. Aquella mena de jocs olímpics paral·lels de 1904 tenien un propòsit explícitament racista. Durant aquells anys havia corregut el rumor popular que els salvatges eren més forts i atlètics que els occidentals. Amb les competicions dels anthropology days van voler desballestar aquest mite. La concepció era purament supremacista. El col·lectiu que estava a sota de tot i que calia ridiculitzar eren els pigmeus. La conclusió d'aquelles jornades va ser que els salvatges no eren tan atlètics com es creia.

Potser la història més impressionant de totes és la que trobem al final: la teva.

— L'experiència que vaig viure a la selva va ser com travessar una porta dimensional.

Vas arribar al Congo el 1996. Col·laboraves amb una ONG i et vas trobar amb un país que defineixes com el bressol del "surrealisme màgic".

— És que t'hi podia passar de tot, allà. Un dia, en una ciutat remota de l'interior del país, vaig entrar en una sucursal bancària i m'hi vaig trobar una catifa d'un pam de bitllets tirats per terra. Acabaven d'enderrocar Mobutu, i la moneda del país havia perdut el valor. Els saquejadors del banc s'ho havien emportat tot: els mobles, els quadres, els llums... menys els diners.

Vas comprar un cotxe que bateges amb el nom de Ruinoso pel seu estat.

— És el meu Rocinante. En aquest llibre jo soc una mena de Quixot perquè, sense pretendre-ho, acabo tenint visions. Travesso aquesta porta dimensional que et deia.

Parles d'aquella aventura com si formés part d'un relat fantàstic, però en aquell moment eres un llicenciat en Antropologia que pretenia fer una tesi doctoral sobre el Congo.

— Sí. Aquella experiència va acabar fent néixer el novel·lista que portava a dins sense saber-ho. Sense haver passat pel Congo no hauria escrit La pell freda. De fet, i d'això me n'adono ara, en aquella novel·la, el punt de vista contraposat del faroner i l'oficial atmosfèric tenen elements de la mirada antagònica entre el missioner i l'antropòleg. El primer creu que té la veritat. El segon la persegueix.

La recerca i estudi de l'altre és fonamental, en antropologia. D'on et ve, interessar-te per l'alteritat?

— Les espurnes i motivacions són molt lleus, i és la vida que ens hi acaba empenyent. A l'escola estàvem obsessionats amb els marcians. Als meus amics els interessaven sobretot les pistoles de rajos làser. A mi, en canvi, em motivava trobar criatures d'un altre planeta. Des de petit vaig buscar àliens... i els vaig acabar trobant a la selva.

No t'ho esperaves.

— De cap manera! L'alteritat més absoluta, els marcians, eren al Congo. El primer contacte, i el més bèstia de tots, va ser en un bosc enmig de Kirumba. Aquell home que vaig veure era diferent a tot el que havia vist abans. Només podia saber-ne el gènere. No en deduïa l'edat, ni l'estatus, res de res.

Escrius que va ser com si veiessis "la humanitat per primera vegada a la vida".

— És una experiència que he intentat explicar en paraules a Les tenebres del cor. M'he adonat que faig curt. Aquella trobada inicial no es pot narrar amb exactitud. És, tal com dic, travessar una porta dimensional. No pots saber què hi ha a l'altra banda.

Aquell home et va portar fins al campament on vivia amb una vintena de mbutis més. Hi vas conviure, i hi vas anar tornant fins que el Congo es va convertir en un lloc massa perillós.

— El lloc on vivien els mbuti era fascinant. Els mbuti triguen tres hores a construir-se la casa: nosaltres passem trenta anys pagant la hipoteca. És una civilització sense portes... Els pares passen més temps amb els fills que les mares... Els dies que vaig viure amb ells, quan dormia era incapaç de somiar, perquè vivia el somni mentre estava despert.

A la selva vas arribar a coincidir amb un grup de mbuti que vestien amb un tapaculs fet d'escorça d'arbres i duien llances.

— Sí... Aquella trobada anava més enllà de qualsevol versemblança i sentit. Si hagués escrit aquesta escena en una novel·la me l'haurien tirat pel cap. Però va anar així: enmig de la selva van aparèixer aquells homes mig despullats i amb llances, com si estiguéssim a la prehistòria. Però això passava a finals del segle XX. Jo ho vaig veure. I necessitava deixar-ne constància algun dia.