ENTREVISTA
Barcelona

Dan Brown: “¿Volem viure per sempre? ¿Apreciaríem la vida si poguéssim deixar les coses per demà?”

L'autor del 'best seller' 'El codi Da Vinci' assegura que "era una pregunta que volia ser respectuosa: «Què significaria per al cristianisme que Jesucrist no fos, literalment, el fill de Déu; que fos un mortal amb idees precioses?»”

Dan Brown / PERE TORDERA Zoom

Com és que ha tornat a Barcelona?

Aquest cop he vingut per ensenyar-li la ciutat al pare. De fet, ell hi va venir fa 65 anys com a mariner de la VI Flota dels EUA, però només va estar-s’hi tres dies. Va llegir Origen i em va demanar de tornar. I aquí el tenim, als 84 anys, visitant la Sagrada Família, la Casa Milà, el Parc Güell... Ja ho veu, un tour Gaudí. Veníem del Guggenheim de Bilbao.

L’interior de la Sagrada Família, quines sensacions li produeix?

És tot llum, físicament parlant, però també espiritualment. Notre-Dame, a París, és fantàstica però és fosca, et fa la sensació que ets en una cova. Quan entres a la Sagrada Família sembla que no toquis de peus a terra, ets com un astronauta que flota. I per a mi, això és el que esperes que sigui l’espiritualitat: que t’inspiri, aixecar els ulls cap a la llum... No pots evitar caminar mirant el sostre.

Al seu llibre cita Gaudí: “L’originalitat és tornar a l’origen”.

El que ha fet Gaudí és tornar a l’origen i l’origen són les formes naturals. Si vas a dalt de tot de la Casa Milà hi pots veure l’esquelet d’una serp amb una columna vertebral i totes les costelles. Miris on miris no hi veuràs línies rectes. És com si l’edifici hagués evolucionat de forma natural. És un do, i fa molta gràcia veure una construcció així en un carrer on tot són edificis lineals.

Vostè compra art?

Sí. No tinc una col·lecció valuosa, però acabo de comprar un Miró. Es diu L’ogre feliç. És una litografia original, signada. Ara la tinc penjada sobre el piano i em fa feliç.

Toca el piano?

Cada dia. La meva mare era música professional. De petit, jo tenia dues passions: les paraules i la música.

Va arribar a treure un parell de CDs.

Sí, en vaig vendre unes quantes dotzenes... sobretot a la meva mare [riu].

Quin va ser el secret de l’èxit d’ El codi Da Vinci?

Va tenir molt a veure amb trobar una editorial que creia molt en mi. També, en part, vaig tenir sort, perquè el llibre va sortir quan la gent començava a qüestionar l’autoritat de l’Església i a admetre que potser hi ha una altra versió de la història de Jesús. En el fons, tota la novel·la era una pregunta que volia ser respectuosa: “Què significaria per al cristianisme que Jesucrist no fos, literalment, el fill de Déu? Que fos un home, un profeta mortal amb idees precioses per incorporar a les nostres vides? I si Déu no hagués ressuscitat? Em semblaven preguntes justes. Vaig créixer en un món acadèmic on se m’encoratjava a fer preguntes difícils.

Vostè creu que Jesús és el fill de Déu?

Li seré molt honest: vaig créixer creient-ho, però filosòficament he evolucionat. Soc una persona espiritual, crec que el missatge de Jesús és una força poderosa pel bé. Pel que fa al contingut literal de la Bíblia, ¿crec que Déu va crear de forma màgica un fill que va morir pels meus pecats i que va ressuscitar? No, ja no ho crec. Ho veig com una metàfora, com molts cristians que entenen que la Bíblia és un document preciós ple de metàfores que llegim com si fos mitologia, i del qual aprenem. Vaig créixer creient que Adam i Eva van poblar la terra, i als 11 o 12 anys vaig anar a un museu de la ciència i vaig veure que no, que hi havia l’evolució. Llavors vaig anar a veure el meu capellà i li vaig preguntar quina història era la verdadera. I em va contestar: “Els bons nens no fan aquestes preguntes”. Volia respostes i vaig aprofundir en les ciències, però sap què em vaig trobar? Doncs que les grans preguntes científiques són preguntes espirituals: com és que les partícules apareixen de forma màgica del no-res?, com és el procés de creació de l’Univers? L’Església gaudeix amb les preguntes i la ciència demana respostes. L’Església diu que part de la bellesa de la vida és que no hi ha respostes, que cal fe. I la ciència tendeix a dir: “Si no ho pots provar, no ha passat”.

I ara com viu la seva espiritualitat?

Per a mi és molt simple. No crec que la gent necessiti que l’Església digui “No mataràs”. Ja ho saps, això. Un nen que mai ha sentit parlar de Jesucrist sap que no ha de trepitjar una granota, sinó ajudar-la a travessar la carretera. Intento viure una vida de generositat i compassió, i entendre que he tingut molta sort. I soc molt respectuós amb el que no sé. Si miro cap al cel estrellat, no cal que pensi en el Déu de la Bíblia, però noto que hi ha alguna cosa més gran que jo.

¿Ha vist que a Silicon Valley les companyies de biotecnologia estan treballant per “solucionar el problema de la mort”?

[Riu.] Sí. La tecnologia avança cada vegada més de pressa i l’ètica i la filosofia no corren tant. Estem creant tecnologies de les quals no entenem les implicacions. Jo tinc un cotxe autònom. M’assec dins el cotxe i no toco el volant. Si un cotxe ve de cara, el meu cotxe sap com esquivar el vehicle. Però què passa si esquivant-lo atropella una persona? Qui en tindria la culpa? ¿Seria meva, per ser el conductor? ¿És de Tesla (l’Elon Musk ja té prou problemes, però això és una altra història)? ¿És culpa del programador que va escriure el codi del vehicle que diu que per evitar un impacte s’ha d’anar en una altra direcció? Crec que ni els jutges del Suprem sabrien què dir. Per tant, la primera pregunta que tothom s’ha de fer és: ¿realment volem viure per sempre? No ho sé. ¿Apreciaríem igual les nostres vides si sabéssim que podem deixar les coses per demà?

Dan Brown: "Si el meu cotxe sense conductor atropella algú, de qui és la culpa?"

Antoni Bassas conversa amb Dan Brown durant la seva última visita a Barcelona

La idea a Silicon Valley és que quan tens 80 anys penses “Va, visquem 10 anyets més”, i llavors, quan arribes als 90, penses “No, deu anys més”. I t’acabes plantant als 100 i potser en voldràs deu més...

Vaig perdre la meva mare fa un any, a causa d’una leucèmia. Tenia 79 anys i quan en tenia 69 ja va estar a punt de morir. Vam entrar en un programa pilot per provar un nou fàrmac genètic i al cap d’una setmana escalàvem una muntanya. Va tenir aquests deu anys més. O sigui que tinc una experiència personal sobre el bé que pot fer la ciència. El meu pare té 84 anys i juga a tenis cada dia, és divertidíssim, escriu un butlletí setmanal de matemàtiques que envia a molta gent, i està vivint la vida. Noto que ha pres la decisió mental que, tot i haver perdut l’amor de la seva vida, encara li queda molt per viure. O sigui que si ens donessin aquest medicament per allargar la vida tots acabaríem dient “Encara no he fet això o allò, doni’m una pastilla de deu anys més”. Ara bé, tinguem present que si tu te la prens però els teus amics no se la prenen, et quedaràs sol. Arribaràs als 120 i et preguntaràs on és tothom! [Riu.]

A més de Barcelona, va visitar Montserrat?

Sí. Em van fer sentir molt benvingut. Els monjos de Montserrat van ser molt generosos. Volia visitar la biblioteca privada, on té lloc l’escena inicial de la novel·la. Vaig arribar i em van dir que no podia ser en aquell horari, que m’ensenyarien altres coses mentrestant. Crec que m’estaven posant a prova. Es volien assegurar que no era una persona horrible [riu].

Ah sí?

Sí, perquè vaig entrar amb un monjo, l’home més amable del món, i vam parlar de Déu, i d’ El codi Da Vinci, i del sentit de la fe en les nostres vides, i al final em va dir: “Pot entrar a la biblioteca”. Un honor. En un moment donat, el monjo va treure un mòbil de sota l’hàbit i li vaig dir: “Perdoni, el propòsit d’aquest monestir és allunyar-te del món, no?” I em va dir: “El món arriba on som nosaltres, no pots escapar-te’n”. Ho vaig posar al principi de la novel·la. No pots escapar-te de la tecnologia. Hi ha wifi a tot arreu. Abans, si anaves al dentista i entraves a la sala d’espera, tenies vint minuts per seure tranquil·lament, reflexionar. I ara què fas? Pam! Treus el mòbil i et connectes. El temps que solíem tenir per estar tranquils, com a espècie, ara l’estem omplint. I és per això que em forço a meditar, perquè em conec. La tecnologia està canviant la nostra cultura. I canviarà la religió, cregui’m.

Per què?

Quan era petit, la meva mare em deia: “Deixa’m que t’expliqui coses sobre Jesús”. I anàvem a missa i tot l’entorn creia el mateix. Però ara li parles a un nen de 6 anys d’un ésser humà que va ser concebut de manera màgica, ho mira a internet i veu que la majoria no hi creu, i et diu: “Demostra-m’ho”. I l’Església diu: “Has de fer un acte de fe”. I ell respon: “Aquestes coses, no les faig”. Són temps molt difícils per a l’Església.

Només li faltaven els reiterats escàndols de pedofília.

Aquesta crisi podria passar en qualsevol empresa, però l’Església és un símbol de moralitat i, per tant, és particularment ofensiva. És insuportable llegir-ho. És insuportable per a les víctimes, i per a tota la bona gent de l’Església i els capellans honestos. I ara, quan l’Església intenti reclutar gent jove i dir-los “Ep, tenim una història preciosa que t’ajudarà en la vida”, ells diran “Ja n’hem sentit a parlar, de vosaltres. No gràcies”.

Vostè té milions de compatriotes que creuen en la literalitat de la Bíblia, molts dels quals van votar Trump.

Em sento avergonyit i horroritzat amb aquesta presidència. Estem ofenent aliats amb qui teníem bona relació, com els europeus. El to del president és irrespectuós. Si Amèrica el torna a elegir havent vist la mena de persona que és... Ens n’hauríem d’avergonyir.

¿No sent la necessitat d’unir-se en la lluita per derrotar Trump?

No. Jo m’expresso a través d’aquest llibre. Hi ha coses sobre Franco que han tingut el to adequat perquè molta gent em preguntés “Estàs parlant del nostre país, oi?” Sí, esclar.

Quines sèries veu?

M’encanta House of cards. Els amics em deien “Mira Breaking bad ”, però a mi no m’agraden les drogues ni m’interessa Nou Mèxic. Vaig mirar el primer episodi de House of cards i quatre dies després estava mirant l’últim capítol de l’última temporada. És una història molt ben explicada. I probablement soc l’única persona al planeta que no li entusiasma Joc de trons. La producció és meravellosa, però sembla que sempre hi ha algú a qui li tallen el cap, és una mica fastigós.