Llegim 17/02/2021

Vulnerabilitat, perversitat i desconcert en els contes d'Anna Gas

Arriba 'El pèndol', llibre guanyador de l'última edició del premi Mercè Rodoreda

Pere Antoni Pons
2 min
Fotograma de 'The killing of a sacred deer', de Yorgos Lanthimos, un dels referents d'Anna Gas

Amb El pèndol, la poeta i narradora Anna Gas (Barcelona, 1996) ha guanyat el premi Mercè Rodoreda 2020. És la guanyadora més jove de la història del guardó, un fet purament anecdòtic que, tanmateix, és inevitable tenir en compte quan es llegeixen els contes menys reeixits del volum –els més gratuïtament desconcertants, els de sentit més dispers o més vague–, però també quan se’n llegeixen els millors, els que radiografien les relacions humanes amb una mirada complexa, penetrant, perversa i fresca i exposen els resultats de la radiografia amb una maduresa narrativa i una seguretat estilística notables.

Tot i que els dotze relats que el conformen són independents, tenen prou elements en comú per donar homogeneïtat i cohesió –formal i temàtica– al conjunt. A grans trets, El pèndol funciona com un inventari de relacions familiars complicades, o tèrboles, o malaltisses. Tampoc no hi falten algunes relacions de parella extravagants, insuportables o feridores, que no deixen de ser una variant del tema familiar.

Aquestes relacions, Gas les escorcolla d’una manera meticulosa, de vegades amb empatia i de vegades amb crueltat, de vegades despullant el que sembla normal i plàcid fins a demostrar que en realitat és conflictiu, desesperat o brut (com passa, per exemple, a Pulsió, Ariadna o Camí ascendent), i de vegades vestint el que és pervers, maniàtic o directament demencial amb les robes d’una normalitat enrarida i xocant (seria el cas de Trisomia o La gàbia).

L’altre element compartit per la majoria dels relats és que es despleguen davant del lector com un mostrari de veus. L’autora els ha escrit més com una ventríloqua que com una constructora de mons o una narradora d’històries. Vull dir que és la veu del protagonista narrador , el que constitueix i emmarca el relat. La majoria de contes no són un conflicte dramatitzat i organitzat per escenes, sinó un doll verbal que brolla amb una eloqüència que, en els millors casos, és persuasiva, reveladora, significativa.

Un exemple paradigmàtic és la mare narradora del conte titulat Ariadna, que explica a una amiga quina relació té amb la filla i que, al principi, es mostra convencional i feliç però que, a poc a poc, es va revelant com una harpia egoista i amargada, culpable de la mala maror putrefacta que regna en la seva família. Trobem un cas similar a Paral·lels, en què la preocupació condescendent d’un home pel seu germà a la fi es mostra com una forma d’obsessió malsana. El mateix passa amb la narradora de Setrill: el seu afany controlador i vigilant –aparentment amenaçador– delata una ingenuïtat i una fragilitat terribles.

Una prosa intensament treballada

És difícil no trobar un llibre de contes de qualitat desigual. Tot i que la prosa es nota sempre intensament treballada, hi ha contes d’El pèndol en què el desconcert –buscat i una mica confusionari– i la vaguetat –de sentit, però sobretot d’expressió i d’intenció– llasten el resultat. Ara bé, els contes més reeixits –el ja citat Ariadna, el salingerià Els cecs, Barrufet– demostren que la joveníssima Anna Gas ja és una escriptora feta i refeta, que mira les relacions humanes d’una manera no adotzenada i hi furga amb talent i personalitat.

stats