Segona dosi de Volodine: per als qui vam descobrir l’autor francès amb Solo de viola, llegir Àngels menors (La Segona Perifèria, 2023) serà com tornar a rebre la descàrrega elèctrica d’aquella aposta agosarada i radical per descriure amb paraules magnètiques la desolació i el nihilisme que ens provoca l’estat del món. Aquesta vegada, la descàrrega s’administra en dosis petites. El llibre està format per quaranta-nou peces, quaranta-nou deliris onírics plens de fatalitat i destrucció, poesia i ruïnes. ¿Hem dit ciència-ficció, distopia, anticipació? Bé, ha arribat un punt en el qual la narrativa ballardiana (i aquest llibre n’és molt, de ballardià) sembla literatura costumista. Són llibres escrits als anys noranta i semblen de demà passat. Quin encert no va tenir el mateix autor de batejar el que fa com a “postexotisme”, que és una etiqueta que li va com un guant, perquè tot el que abans qualificàvem d’exòtic –inusual, impossible o inversemblant– ha passat a formar part del nostre dia a dia.

Qui són les àvies armades fins a les dents que remuguen dins d’unes iurtes contra uns nets que les han traïdes? El món està a punt de desaparèixer i músics, escriptors, vagabunds i xamans es passegen al·lucinats entre les ruïnes de la descomposició. Però, encara que hagin perdut tota esperança, pensen i es mouen d’una manera poètica, amorosa, amarada d’humor negre. Com les àvies, celebren la fi del món embolcallats amb una manta ronyosa que amaga una metralleta: sortiran a matar tothom, però ho faran amb una èpica de somni. Per aconseguir el to adequat, Antoine Volodine es va inventar els “narrats”, aquestes petites píndoles que ell qualifica d’instantànies novel·lesques que oscil·len entre la memòria i la realitat, i que funcionen perquè posen en primer pla l’eterna batalla entre realitat i ficció. Arriscat i valent com és, Volodine tria col·locar-se en la posició de narrador funàmbul, el que no s’inclina ni cap a una banda ni cap a l’altra, i camina tota l’estona pel cable en tensió sota el qual rugeixen els terrenys pantanosos i entremesclats de la realitat i la ficció: el camí que traça aquest cable és el de la veritat literària.

El llibre inclou un pròleg escrit per un traductor a l’anglès de l’obra de Volodine, Jordan Stump, que revela un seguit d’apunts biogràfics i editorials molt interessants que ajuden a acabar d’entendre l’obra d’un escriptor tan singular com aquest. Volodine va començar la seva trajectòria publicant en editorials de ciència-ficció i no va ser respectat fins que editorials franceses suposadament “serioses” com Seuil o Éditions du Minuit van repescar-lo: cal donar les gràcies als editors que es van atrevir a fer-ho, però en realitat el que s’ha de lamentar és que els llibres suposadament “de gènere” no rebin l’atenció crítica que es mereixen. El pròleg reprodueix fragments d’una entrevista en la qual l’escriptor es proclama a favor dels temes i personatges que queden fora de les filiacions literàries tradicionals i reivindica el dret a la diferència i a l’exclusió: no podríem trobar una manera més bonica de definir què és la literatura, sinó aquesta obstinació per créixer als marges de tot.