BarcelonaRecordo perfectament l’impacte de veure al cinema Down by law, la pel·lícula de Jim Jarmusch que protagonitzaven tres fugitius d’una presó que es dedicaven a vagar per suburbis de ciutats i aiguamolls desolats mentre cantaven cançons absurdes, mataven conills i tocaven el saxo. Sempre he tingut la sensació que aquella pel·lícula aconseguia atrapar l’esperit del moment, encara una resta de l’underground dels anys setanta que desbordava la dècada i envaïa la dels vuitanta. En castellà la van titular Bajo el peso de la ley, quan hauria d’haver estat Pasando de la ley, que era el que feien els personatges tota l’estona.

Solo de viola, que és una novel·la de l’any 1991 –la primera que es publica en català d’un autor francès de culte que ha batejat la seva literatura com a “postexotisme”– m’ha causat la mateixa impressió, perquè captura un esperit de final d’època, més o menys en relació amb la caiguda del Mur de Berlín i n’anuncia una de nova ben sinistra, una mica com el que passa avui, que la ultradreta campa pel món com un estol de voltors a la recerca d’un lloc on instal·lar-se a viure. I n’està trobant uns quants.

Entre el deliri i la lucidesa

És tan radical la proposta estètica de Volodine, tan marciana, que costa definir-la. El to oscil·la entre el deliri oníric i la lucidesa política: podria ser un George Orwell dibuixat per l’exiugoslau Enki Bilal, o una novel·la russa o polonesa de ciència-ficció, però també és profundament francesa: l’amarga memòria de l’ocupació alemanya i, encara més, del col·laboracionisme amb el règim nazi fa de teló de fons fosquíssim al llibre. Però és com si Patrick Modiano s’hagués pres un tripi i omplís les novel·les de personatges amb plomes d’ocell ballant la música de fanfàrria que sona en una carpa de circ. L’acció arrenca amb tres presidiaris que surten al carrer i transcorre al llarg d’un sol dia, però hi passen tantes coses que sembla que siguin anys. O eres, perquè tot plegat agafa un to apocalíptic que angoixa i també commou el lector. Els temps verbals s’alternen per convocar passat i futur cap al moment present: el fil de la història no avança, sinó que gira sobre un mateix punt.

El narrador i el punt de vista tampoc no són convencionals. Com si volgués obrir sense parar camins que es bifurquen, la veu narrativa no para d’oferir opcions: “És la història d’un home. De dos homes. De fet, en són tres”. I la trama és plena de profecies sobre el moment actual: el frondisme, una mena de corrent polític que ho controla tot i que s’assembla moltíssim a un règim totalitari, embolcalla les vides de la gent i dictamina què és i què no és cultura popular o cultura d’elit. Qui pot circular pels carrers i qui no. Qui és sospitós de ser antifrondista i per això mereix presó. Hi ha autors que agafen un camí que sembla solitari i, quan passen els anys, un dia resulta que estan caminant per l’autopista principal de la història: Antoine Volodine sembla un d’ells, i per això felicitem i donem la benvinguda a la nova editorial La Segona Perifèria, que ens porta des del passat unes paraules perquè ressonin en la realitat d’avui. Només podem dir que volem més postexotisme, volem més Volodine.