Anys després d’haver donat per enllestida la trilogia de L’atzar i les ombres, formada per L’àngel de la segona mort (1997), El trànsit de les fades (2001) i El metall impur (2005), Julià de Jòdar hi torna i la converteix en una tetralogia, encara que dir-ho així és bastant inexacte. Amb la publicació de La casa tapiada, que reprèn el personatge del protagonista i narrador Gabriel Caballero, un transsumpte distorsionat però claríssim del mateix autor, Jòdar amplia la panoràmica sobre un temps i un país –la Catalunya que va de la República fins al Procés i la pandèmia–, però sobretot dona al conjunt un aire epilogal, fins i tot testamentari.

No és casualitat, ni tampoc una qüestió menor, que aquí Caballero ja no sigui un narrador més o menys vigilant o omnipresent, ni un protagonista més o menys atent i actiu, sinó tot el contrari. Com que ja és mort i no pot continuar projectant la imatge d’ell mateix que li interessa, ni pot continuar donant la seva versió dels fets i de les coses, Caballero passa a ser el tema abordat, el material narrat, per una miríada de personatges: amics, amants, coneguts, enemics, lectors entusiastes i detractors, excompanys de militància... Com és lògic, aquests testimonis no tenen una opinió gens consensuada sobre Caballero, ni una visió homogènia o unívoca de qui era, del que va fer i del valor de la seva literatura. El fil que cus aquesta polifonia, a estones confusa i dispersa, gairebé sempre magmàticament viva, és el senyor Lotari, un personatge secundari de L’atzar que aquí reapareix per recopilar tota mena de materials en brut per escriure la biografia del Gabriel.

Si els tres volums de L’atzar tenien com a escenari principal el barri badaloní de Guifré i Cervantes, una reconstrucció fidel però fictícia del barri del Gorg, durant els anys de la postguerra i, sobretot, durant la dècada dels 50 i principis dels 60, La casa tapiada posa el punt de mira particularment en la Barcelona del tardofranquisme i de la primera fase de la Transició. L’efervescència i les contradiccions i els cops de volant i les heroïcitats i els ridículs de l’esquerra antifranquista (amb tots els tons i tots els matisos, des del rosa suau possibilista fins al roig encès dogmàtic i maximalista); la repressió ferotge de l’Estat repressor (tortures, assassinats policials, censura); l’esclat contracultural; la competitivitat entre egos del món literari (amb l’emergència de Terenci Moix i altres, que el personatge de Caballero, novel·lista, veia amb admiració i recel); els experiments apassionats del nou teatre (Espriu, Brecht); l’amor lliure i els melodrames sentimentals de sempre; la relació complicada i sovint contranatura entre els intel·lectuals compromesos i el món obrer; el paper de la llengua catalana en l’antifranquisme esquerranós; la relació amb la catalanitat dels fills de la immigració castellana i andalusa: tot això, i molt més, surt a la novel·la.

I tot això, també, forma part de la vida de Jòdar. Aquell món, tots aquells esdeveniments, Jòdar va viure’ls molt intensament i en primera persona. I, a més, els va viure tant des del front cultural com des de la militància política. És en part per això que, en molts passatges, La casa tapiada funciona, tot alhora, com una autobiografia objectivada i disfressada però veraç, com un autoretrat que oscil·la entre l’autocrítica dissolvent i l’orgull autoafirmatiu i celebratori, i com un llibre d’història amb un peu en l’assaig i l’altre en la narrativa. També és una novel·la, és clar, però els diversos narradors opinen, comenten, reflexionen, critiquen, expliquen i pontifiquen tant com conten, o més i tot. A la fi, però, sobretot és una novel·la perquè Jòdar no pretén oferir una veritat única i presumptament objectiva, sinó una sopa bullent de mitges veritats, de veritats oficials que menteixen i de mentides imaginatives (la ficció) que s’acosten a la veritat.

Una virtut de La casa tapiada és que dona moltes claus per entendre la figura, l’obra i la trajectòria de Jòdar. Particularment lúcida em sembla la descripció de Caballero/Jòdar com un home desclassat, que no té gaire a veure amb la literatura de barri dels Marsé i companyia i que, en canvi, comparteix energies profundes i poders mítics amb perifèrics insubornables com el tel·lúric i selvàtic Baltasar Porcel i l’humanista savi Jesús Moncada.