L’expedició al baobab, de la sud-africana Wilma Stockenström (Napier, 1933), va ser escrita i publicada (1981) originàriament en afrikaans, però la traducció al català de Dolors Udina per a Quaderns Crema no ha estat feta directament a partir de l’original, sinó de la versió anglesa que se’n va publicar el 1983. En una època en què el sistema literari català ha començat a valorar com es mereix la imprescindible tasca dels traductors, una traducció indirecta com aquesta (per molt que hagi estat feta per una professional fiable i brillant com Udina) podria generar una certa suspicàcia i fer arrufar el nas als lectors, si no fos perquè el traductor a l’anglès de l’obra va ser el també sud-africà John Maxwell Coetzee, premi Nobel de literatura 2003 i un fervent avalador de Stockenström. “Una de les exploracions de l’experiència femenina més imaginatives i poètiques de la literatura contemporània”: així d’elogiosament ha descrit la novel·la de Stockenström l’autor de Vida i època de Michael K. El que hauria pogut ser un inconvenient, per tant, resulta ser un al·licient més.

L’aspecte més vistós de L’expedició al baobab és el contrast xocant que provoca que la protagonista i narradora expliqui d’una manera retòricament imaginativa i vibrant uns fets d’una crueltat espantosa, i que ho faci en una mena de monòleg fluent que té, tot alhora, alguna cosa de deliri febril, de confessió tendríssima, de desvari meticulós i de salmòdia extàtica.

L’argument no podria ser més estrany i al mateix temps més senzill. Una antiga esclava que per fi ha aconseguit fugir i alliberar-se dels amos troba refugi a l’interior del tronc d’un enorme baobab i, lliure per primer cop a la vida, rememora i relata tot el seu passat. El seu interlocutor, aquell a qui conta la història, és el baobab mateix, que per a ella representa molt més que un simple recer: és un ésser de qui es pot refiar, a qui no ha de tenir por, al qual no ha de servir ni d’obeir i el qual, a més, sent que la protegeix desinteressadament, sense exigir-li res a canvi, a diferència de gairebé tothom amb qui ha tractat al llarg de la seva existència com a “possessió”.

L’inventari d’esdeveniments que han marcat la vida de la protagonista, de qui no sabem el nom ni de quina regió de l’Àfrica procedeix, és d’una penosa truculència. Va ser capturada i venuda de petita, el seu primer amo ja va usar-la com una joguina sexual -“encara era una nena quan ja duia un nen dins meu”-, tots els fills que ha tingut li van ser presos de seguida per vendre’ls i fer-hi negoci, els maltractaments a què ha estat sotmesa han estat una constant pertot allà on ha estat fins al punt que s’ha convertit en una “entesa en el coneixement de la por”... Fins i tot l’amo que millor la va tractar, un que va refinar-la i li va donar una relativa educació, va fer-ho amb un propòsit espuri: per vendre-la a més bon preu.

El caràcter poètic de la novel·la, entre el panteisme màgic, el somni quasi místic i la visió al·lucinada, l’emparenta amb altres novel·les protagonitzades per esclaus negres, des de les de Toni Morrison fins a la recent Canteu, esperits, canteu, de Jesmyn Ward. Plena de frases fulgurantment feridores -“He superat l’ofensa que no se’m permeti ser humana”- i de paràgrafs d’una bellesa angoixant i tràgica, L’expedició al baobab és més potent per passatges que com a conjunt, perquè a moments s’espesseeix i s’esfilagarsa. És, amb tot, notable. I expressa bé la cosmovisió de la protagonista, per a qui “la vida és mel verinosa”.