Les novel·les de Sigrid Nunez comparteixen un aire de família amb les que publica darrerament Ali Smith o, encara més, amb les novel·les autobiogràfiques de Deborah Levy: hi ha una narradora solitària i femenina que explica coses que li han passat a l’autora de forma més o menys dissimulada i que ho va filant amb reflexions sobre el món d’avui, convuls i amb més foscor de la que estàvem disposats a acceptar. En el cas de Sigrid Nunez, a més, hi ha una allau de lectures que il·luminen els passos que la porten d’una banda a l’altra i és en la solidesa del lligam entre llibres i vida que rau l’eficàcia de la proposta. Després de l’èxit de L’amic, que va guanyar un dels premis grossos de la literatura nord-americana, el National Book Award, i de Cuál es tu tormento, que ha estat adaptada al cinema per Pedro Almodóvar, arriba Els vulnerables per acabar de reblar el clau sobre el tema per excel·lència de Nunez: en un món deshumanitzat com el nostre, ¿podem connectar amb les altres persones de forma realment empàtica? I, sobretot, la literatura i el coneixement ¿poden ser les fonts d’aquesta empatia? Nunez travessa indemne les perillosíssimes aigües que envolten la paraula “ajuda” lligada als llibres i a l’art en general, i es permet dubtar i fer dubtar els lectors: podem, sí, però hem d’estar molt atents perquè les oportunitats per connectar seran cada vegada menys nombroses. En el cas d’Els vulnerables, la pregunta es fa més concreta: ¿van ser útils, el confinament i la pandèmia de COVID-19, per tornar a connectar els uns amb els altres? La resposta no és del tot clara.

La novel·la comença amb una trobada entre amigues després d’un funeral, a la qual segueix el record dels temps del confinament, entre 2020 i 2021, quan Sigrid Nunez va cedir el seu apartament novaiorquès a una metgessa, i ella es va traslladar al pis gegantí i luxós d’uns amics que patien perquè hi havien deixat una mascota amb bec i plomes verdes: un lloro. Al cap de poc temps, un noi (fill d’uns altres amics dels propietaris) va interrompre l’aïllament de l’escriptora i es va instal·lar al pis. El xoc generacional entre Nunez i el noi va esclatar de seguida: un representant de la generació Z i una més que boomer xocaven pels temes més o menys previsibles: falta de responsabilitats, salut mental, opcions veganes contra entrepans oliosos de carn magra... Però gràcies a un cert relaxament de tots dos es va produir la connexió que semblava impossible, i va fluir la conversa. Una conversa que el llibre serveix barrejada amb records d’infantesa de l’autora, malsons amb Donald Trump de protagonista i consells per desbloquejar escriptors: dins de la coctelera de Sigrid Nunez (gairebé) tot hi té un lloc i (gairebé) tot toca la tecla adequada per fer-nos la companyia justa, la que fa la bona música o un bon amic, que ens acomboia i ens provoca i ens qüestiona sense ofendre’ns i que, després d’una conversa de dues hores al telèfon o en una barra de bar, deixem per tornar a casa amb el cor una mica més eixamplat.