Ja fa uns anys que qui era abans Beatriz Preciado i ara és Paul B. Preciado (Burgos, 1970) busca descodificar la identitat de gènere. Va començar a fer-ho com a dona des de la plataforma de la teoria queer amb Manifiesto contrasexual (2002) i ara ho fa des del transfeminisme i des d’una identitat de gènere masculina, tot i que evidentment l’epistemologia de “sexe-gènere binari” és un dels principals enemics a batre. Si com va dir Diògenes el moviment es demostra caminant, el “viatger del gènere” que és Preciado demostra la futilitat de les identitats de gènere transitant per elles i experimentant en carn pròpia que els gèneres són “presons del possible” -per dir-ho amb un títol de Marina Garcés-; és a dir, possibilitats d’escollir només entre les limitades opcions que s’ofereixen.

La seva és una aposta vital i intel·lectual arriscada, que va més enllà de l’art performatiu, disciplina que com a comissari artístic coneix bé. Res a veure amb quan Regina José Galindo va guanyar el Lleó d’Or a la Biennal de Venècia per haver-se sotmès a una intervenció de reconstrucció d’himen. Preciado no juga a intervenir en el seu cos sinó que ha escollit una transició de gènere responsable que, a la vegada, li permet combatre les identitats des de dins. Ara sap què és ser dona i què és ser home, però sobretot sap què és ser trans.

Al citat Manifiesto contrasexual, la societat que proposava ja es dedicava a la desconstrucció del sistema de gènere. I en plena eclosió de la visibilitat trans i intersexual, els articles reunits a Un apartamento en Urano confirmen que anem cap a un nou escenari, on la relativització de la diferència sexual podria servir de passaport per valorar les persones pel que som i no per les etiquetes que ens pengen. Els articles van ser publicats entre el 2013 i el 2018 al diari francès Libération, i alguns d’ells van aparèixer a l’ARA. Hi explica la seva transició amb una sinceritat que hem d’entendre com un regal.

Preciado comparteix amb nosaltres aquest “adeu Beatriz, hola Paul B” que l’ha obligat a barallar-se amb la patologització de la transsexualitat i amb la insultant burocràcia. I que l’ha portat a creuar la que és potser, “ junto con la raza, la más violenta de las fronteras políticas inventadas por la humanidad ”, cosa que va fer físicament a la clínica novaiorquesa Audre Lorde. Tot i que en el procés de reassignació, per culpa de la seva vida itinerant, també va topar amb fronteres ben tangibles que li van fer entrenar l’art de dissimular la dissidència.

Escrits des de llocs com Atenes, París, Nova York, Barcelona, Berlín o la bella Hidra, els textos són molt més que el trànsit compartit de qui s’erigeix ja definitivament en “un trànsfuga” del sistema sexe-gènere, “un Galileu del gènere”. Són un viatge creuat amb la veloç transformació d’un món que anuncia la fi del patriarcat i on la desaparició de les identitats (de gènere, de raça, del que sigui...) s’albira com a contrapunt als desequilibris i les jerarquies. Hi trobem les ferotges resistències de l’heteronormativisme, el capitalisme financer encara vigent, Grècia com l’inconscient reprimit d’Europa i, fins i tot, una possible Catalunya trans.

A l’assaig A la conquista del cuerpo equivocado, el sociòleg Miquel Missé -que ha fet també la transició de dona a home- afirma que el seu ideal utòpic seria “ un estado de transición permanente donde exista libertad de explorar la propia expresión sin límites, expectativas y castigos ”. Es evident que a Un apartamento en Urano Preciado fa una invitació a viure en un món on no hi hagi casella de gènere als documents d’identitat. Cert que, com diu Despentes al seu pròleg tan propi d’ella: “ Escribes para un tiempo que aún no ha sucedido ”. Està vist que haurem de cultivar més l’heretgia.