BarcelonaSi convenim que l'exercici de la literatura ofereix possibilitats terapèutiques, en pocs llibres les trobarem tan clarament expressades com en la novel·la de Joan Jordi Miralles Triomfador (Males Herbes). Miralles, autor consolidat amb novel·les com L'Altíssim (2005, Tres i Quatre, premi Andròmina) o Aglutinació (2018, premi Joanot Martorell, Ed. 62), va passar per la Masia com a jugador de les categories inferiors del Barça de bàsquet als anys 90. Allí va ser testimoni d'abusos i assetjaments, com diu en el llibre, putades de tots colors que avui tindrien conseqüències penals. La Masia del més que un club, tan cofoi dels seus valors formatius, era un can pixa i rellisca, on els nanos, bombes de testosterona, campaven sense control.

A Miralles li ha costat deu anys acabar aquest llibre, i té tot el dret d'aclarir que ha escrit una novel·la, “una ficció amb coneixement de causa” (sic) que no es pot llegir amb les ulleres del present. Tanmateix, en un país amb denúncies obertes per abusos en categories formatives a tenistes, gimnastes o nedadores, ens cal la literatura, precisament, perquè identifica i denuncia els fonaments d'aquesta violència estructural en l'esport.

El protagonista de la història que ordeix Miralles es diu Ulisses, i en el nom hi és tot: la història és un viatge que comença i acaba al mateix parc de Manresa, una peculiar Ítaca on al darrer capítol hi troba una Penèlope. El relat segueix l'esquema d'auge i caiguda, disposat en una trama isocrònica en present i amb un ritme vertiginós. Comença amb flaixos familiars de la infantesa del protagonista i el seu sorprenent fitxatge pel Barça. Els déus de l'Olimp blaugrana l'acullen a la Masia i comença, doncs, una Odissea, amb descens als inferns, lluites, polifems, lotòfags i cants de sirenes –les prostitutes del Camp Nou–. Tot acaba despertant en Ulisses un instint de supervivència ferotge. “He deixat de tenir l'edat que tenia”, anuncia cap al final d'aquest viatge.

La història l'explica un omniscient neutral amb poques digressions, que afavoreix la velocitat de la trama, ben matisat per un ús destre de l'estil indirecte lliure que ens apropa la vida interior de l'Ulisses. L'estil privilegia la versemblança dels idiolectes adolescents però fa concessions a un lirisme contingut i efectiu. La intensitat del ritme comporta, tanmateix, que en ocasions l'Ulisses canviï d'estat d'ànim i de condició expeditivament, i que els personatges secundaris siguin esquemàtics.

La novel·la es planteja què estem disposats a suportar per assolir l'èxit, i quin sentit té l'educació si això no és possible. És, per tant, una variant del gènere de la bildungsroman, o novel·la de formació, no gaire diferent, en aquest sentit, de les fundacionals Jakob von Gunten de Robert Walser o Les tribulacions del jove Törless de Robert Musil. També és una valuosa aproximació al gènere de la novel·la esportiva, de la qual tenim tan pocs exemples a casa nostra. Open (Duomo), les memòries d'André Agassi escrites per J.R. Moehringer, ha de ser, en aquest cas, una referència, però també les importants trames sobre l'esport formatiu d'elit en novel·les d'autors com Tom Wolfe –a Soc la Charlotte Simmons (Columna), també amb bàsquet– o com David Foster Wallace, amb el tennis.

Atès que el llibre al·ludeix a persones amb nom i cognoms –precisament les que en surten més ben parades: Aíto, Galilea, Jordi Cruyff–, una qüestió rellevant és la de la veracitat. Quant de tot plegat va veure o viure Miralles? Qui ho ha conegut, identificarà aquesta rauxa testosterònica desenfrenada, les afaitades d'ous, les dutxes vestits, les putades nocturnes, els maricon o nena amb què l'entrenador t'insulta. ¿Va ser estructural, aquesta violència? Potser el Barça dels valors ens en podria dir alguna cosa.