BarcelonaLa literatura de Joan Jordi Miralles (Osca, 1977) no admet la indiferència. Llibres com Una dona meravellosa (LaBreu, 2014), La intimitat de les bèsties (Empúries, 2017) i Marginàlia (Males Herbes, 2021) l'han fet una de les veus més punyents de la narrativa catalana actual. A Triomfador (Males Herbes / Seix Barral) construeix una història de desencisos al voltant de l'Ulisses, un noi de 13 anys que entra a La Masia del Barça com a jugador de bàsquet. Situada als anys 90, la novel·la plasma un ambient de competitivitat, violència i abusos entre els nois mentre els adults fan els ulls grossos i la paraula triomfar significa aguantar-ho tot per a la supervivència.

Vas estar quatre anys a La Masia. Quin vincle hi ha entre la novel·la i les teves experiències?

— Sempre he estat una persona discreta. Mai he escampat que hagi jugat al Barça, que hagi estat becat o hagués residit a La Masia. Són experiències que no explicava. No perquè hi hagués un trauma darrere, sinó perquè no sento que sigui important. Però quan vaig començar a reprendre el fet de jugar a bàsquet em vaig retrobar amb certs gestos i això em va obrir els records. No volia ni escriure unes memòries ni unes cròniques, perquè trobava que era poc interessant. No és el meu estil i implicava donar-me importància. En canvi, em divertia poder-ho ficcionar. Tenia l'aspiració de reviure aquelles sensacions i que el lector també pogués experimentar-les.

A l'Ulisses els jugadors més grans l'obliguen a dutxar-se amb aigua freda, el fuetegen amb tovalloles, se li pixen a sobre. Per què el poses en situacions límit?

— Les situacions límit ens condicionen i ens fan treure el millor o el pitjor de nosaltres. Tots n'hem viscut. El que per a algú és una situació límit, per a algú altre no ho és. Davant d'aquesta violència hi ha persones que ho porten d'una manera gairebé festiva, i d’altres, en canvi, acoten el cap i intenten sobreviure. La violència és un vehicle que et pot portar a les situacions límit. Fa trontollar la realitat i que s’hagin de prendre decisions. I de vegades no tant aquella violència que es manifesta com també aquella violència que moltes vegades roman amagada.

Pràcticament, no hi ha adults supervisant els adolescents que conviuen a La Masia i, per tant, ningú assumeix responsabilitats davant dels abusos. Per què aquesta absència?

— Es pot exercir violència des de l'omissió, deixant que cadascú campi com vulgui com si fos la llei de la selva. I això és una mica el que passa al llibre. A aquests jugadors els han ofert una oportunitat extraordinària i ells compleixen amb tot el que han de complir. Però després es dediquen a putejar-se, a fer-se quintades, a no respectar-se. M’interessa aquesta seguretat que representa que t'hauria de donar una institució perquè exerceixis la teva capacitat esportiva al màxim nivell i com en realitat venia defenestrada perquè no hi havia control. Havies de lluitar contra dues coses: intentar arribar a un límit del teu esport, superar-te dia a dia, però també conviure en un indret en què la convivència era gairebé impossible.

Com influeix el clima de competitivitat extrema en la violència que es viu després a La Masia?

— En un indret com aquest, en què estàs convidat i una mica obligat a seguir el teu somni, la competitivitat és encara més ferotge. Es competeix per tot. No només al terreny de joc i durant els entrenaments, sinó també als vestidors, a veure qui es dutxa abans, a veure qui té més penjadors, a veure qui li fot les patates fregides a l'altre i a veure contra qui ens divertim avui, a qui li tirem les molles de pa quan no mira. Apareix en totes les esferes de la vida quotidiana. Quan entres en un lloc així, si des del primer dia ja reps una confrontació física, un maltractament o un abús, estàs en alerta sempre.

De fet, la tensió narrativa del llibre recau en aquests moments en què no passa res, però ell sospita que pot rebre.

— M'interessa aquesta doble cara de la violència. De vegades és més contundent quan gairebé no apareix. Té a veure amb tot el que se'n deriva: una por, una imaginació, un trasbals, una pertorbació poden ser molt més fondes que no pas si ets molt descriptiu i vols il·luminar massa aquesta violència. Fa referència a una violència primitiva, que és difícil de captar. Hi ha un bosc, però no hi has entrat. Sents un soroll, no has vist res, no saps què hi ha. Aquesta és la sensació que volia transmetre.

A la novel·la hi fas aparèixer José Luis Galilea, Johan Cruyff i Pep Guardiola, entre d'altres. Per què utilitzes noms reals?

— Perquè s’entengui millor l'època. No he posat els noms reals a tots els personatges perquè molts d’ells són una suma de persones. Però aquestes figures que són més mediàtiques, que tenen un cert ressò, ajuden el lector a manifestar que aquella realitat va existir dins d'un context i d'un espai temporal, els anys 90. 

Ha dit alguna cosa el Barça sobre la novel·la?

— No s’han pronunciat. A veure, el llibre no és una denúncia, és una història de formació, un crit ficcional. Em puc apropiar de realitats i puc deixar sobre la taula una obra que convidi a estirar el fil i a esbrinar què podia passar en aquella època. Ara bé, si hi ha rebombori, el Barça s'hauria de sentir interpel·lat, encara que sigui una qüestió històrica que demana que es vegi amb els ulls d’aleshores. També és veritat que les revisions històriques hi són per a això, per dir: "Mira, abans les coses es feien d'una manera i ara es fan d'una altra. Quin greu no haver sabut fer-ho millor".

Sovint els teus llibres han estat qualificats d'incòmodes pel que expliques i per com ho expliques. Com gestiones aquesta incomoditat?

— No puc concebre la literatura d'una altra manera. És una mirada que veu la realitat i la violència així. La literatura no ha de fer pessigolles a la panxa. Intento sobretot que el lector no surti indiferent de la novel·la. Escriure novel·les no és mediocre. El que és mediocre és escriure-les i no amagar-se’n moltes vegades. No ho dic jo, ho diu Txékhov.