El treball ja no dignifica: un plantejament radical
Arcadia publica l'assaig 'Després de la feina', de Helen Hester i Nick Srnicek
- Helen Hester i Nick Srnicek
- Arcàdia
- Trad. Ariadna Pous
- 336 pàgines / 25 euros
Tot i que no calia que La Ludwig Band cantessin a la Manela “no vull currar per vostè, / però la pela és la pela / i alguna cosa hem de fer”, aquesta és sens dubte una de les millors evidències de com s’està transformant la nostra relació amb la feina. Aquesta era del posttreball barreja la precarietat reflectida a Nomadland, el desgast de les velles formes homenatjades per Ken Loach i el canvi postpandèmic de prioritats amb l’anomenada “gran dimissió” de treballadors que s’estimaven més renunciar a antigues feines massa exigents. Òbviament, sempre es fa difícil generalitzar, però sembla evident que el treball ja no dignifica o, en altres paraules, que ha perdut bona part del seu pes definidor i identitari.
Aquest desarrelament o relació més prosaica ha coincidit amb el sorgiment d’un nou proletariat precaritzat (els "treballadors pobres" estudiats per Guy Standing), amb la revelació de les falles de la tecnofília utòpica –ni disposem de més temps lliure, ni treballem menys— i amb les limitacions dels evocadors nous mercats laborals. Ras i curt, no hi ha prou oficines d'estil Apple per a tota la mà d’obra disponible, ni tota aquesta mà d'obra té prou formació, ni tots els contes de fades són reals. Aquesta divergència entre les aspiracions de la gent i la realitat del món del treball té els orígens en les successives crisis econòmiques encadenades des del canvi de segle.
El matrimoni format per la britànica Helen Hester (1983) i el canadenc Nick Srnicek (1982) ens ofereixen una mirada sobre un possible horitzó a Després de la feina. Per arribar-hi, parteixen d’una anàlisi històrica i acumulativa que intenta resseguir com hem arribat fins aquí. Sota el seu bisturí hi passen les tecnologies aplicades a la llar (dels revolucionaris primers electrodomèstics a la domòtica absurda), els estàndards socials (de neteja, de criança, de feina), les famílies (com a nucli bàsic de vincle i treball) i l’evolució dels espais privats i públics. Aquesta documentada desconstrucció –cent pàgines corresponen a notes i bibliografia– els porta a un plantejament radical centrat en les cures.
Més tactològic que tecnològic
Amb tres fills a càrrec, la més petita nascuda durant la redacció final, Hester i Srnicek s'adonen de la rellevància creixent d’aquest sector laboral i, alhora, de la seva paradoxal precarietat, ja que les cures recauen, majoritàriament, sobre treballadors mal pagats i amb una forta feminització, i sovint les assumeixen les famílies –no sempre ben disposades, ni ben preparades, ni evidentment assalariades– i un sistema que prima la privatització i la individualització. I és en com entomen aquesta situació com a palanca de possible transformació social, econòmica i cultural on rau la radicalitat de la seva mirada.
En primer lloc, plantegen una triple resposta “que reconegui el treball reproductiu com a treball, redueixi aquest treball tant com sigui possible, i redistribueixi el temps restant d’una manera equitativa”. Per fer-ho apel·len a la recuperació d’antigues fórmules contrastades (l’habitatge públic vienès, per exemple) i a l’evolució de les actuals formes de relació i organització. Tot plegat ho resumeixen en tres titulars: la comunització de les cures, el luxe públic i la sobirania sobre el temps. Són idees ben fonamentades que, segurament, no convenceran a tothom (recordem la polèmica quan Anna Gabriel va verbalitzar la voluntat de “tenir fills en comú, en col·lectiu”), però sens dubte assenyalen qüestions centrals sobre el món de demà.