Patir un greu accident de cotxe o ser víctima d’un atemptat terrorista pot trinxar-te el cos i deixar-te ferides psíquiques severes i perdurables. Ser atacat per un os bru enmig de la naturalesa prodigiosa i immensa de la Península de Kamtxatka, Rússia, també pot deixar-te el cos destruït i et pot marcar amb ferides psíquiques que costen de curar i no s’esborren fàcilment. Però hi ha alguna altra cosa, aquí. L’encontre brutal entre l’animal salvatge i l’ésser humà inerme representa la dissolució de la frontera que separa la biologia pura de la bèstia i el món moral i d’idees de la persona. És l’abraçada –antinatural i naturalíssima: meravella i monstruositat– de dos mons, la fusió entre el passat atàvic i el present modern. Així ho explica l’antropòloga Nastassja Martin (Grenoble, França, 1986) al llibre Creure en els animals salvatges.

Martin sap bé de què parla perquè l’any 2016, durant una expedició per visitar el volcà més alt de Kamtxatka, va patir l’atac d’un os bru. A part de deixar-li ferides per tot el cos, l’animal li va mossegar el cap i li va arrencar un tros de mandíbula i dues dents. Gairebé la va matar. A partir d’aquest esdeveniment terrible i extraordinari –deuen ser poquíssims els humans que, des de l’inici del temps, han sobreviscut a l’atac d’un os: difícil imaginar una minoria més especial, un grup d’escollits més selecte–, Martin munta un llibre que hibrida el relat de supervivència personal i el document etnogràfic, la història clínica i la reflexió existencial, el comentari polític i el manifest ecologista, la crònica de viatges i la recerca espiritual amb un doble caient mític i místic.

Amb una prosa rica i evocadora, però frontal i exempta de filigranes, Martin reconstrueix la seva experiència com a pacient, com a dona, com a laboratori geopolític i animista (“el meu cos s’ha convertit en un territori on els cirurgians occidentals dialoguen amb els ossos siberians”), com a filla (amb una mare sempre insatisfeta i un pare absent), com a antropòloga (és a dir, com a forastera conscient de ser-ho i que procura entendre l’alteritat interferint-hi poc i no pertorbant-la) i, també, com a ciutadana d’unes societats occidentals ferides per l’angoixa, l’escepticisme i el desarrelament existencial.

Martin rememora que, esgotada de qui era i cansada de la feina que feia, va patir una crisi profunda, i se’n va anar a cercar remeis, solucions i respostes als “boscos del Nord”. El que hi va trobar va ser la mandíbula d’un os, i una traqueotomia, i un hospital rus amb els seus sanitaris particulars, i diversos hospitals francesos amb els seus sanitaris igualment particulars. A més de tot això, però, també hi va trobar esperits i somnis, una altra manera de relacionar-se amb la naturalesa, i la saviesa mil·lenària de civilitzacions antigues cada cop més depredades per l’imperi rus... “He vist el món massa alter de l’animal; el món massa humà dels hospitals. He perdut el meu lloc al món; busco un entremig. Un lloc on reconstituir-me”. El resultat literari i humà d’aquesta recerca és esglaiador i fascinant.