BarcelonaClars, aquest matí, són els teus records (Obra reunida, 1989-2009)

Antoni Clapés. LaBreu Edicions, 2020, 299 pàgs.

Epíleg de Víctor Sunyol

No és pas l’atzar que ha fet que el títol d’aquest volum sigui degut a Edmond Jabès; la citació, en el francès original, apareix com a epígraf obrint l’antologia, damunt d’una altra citació programàtica, del company de viatge poètic de Clapés, Víctor Sunyol: “Fer-se un mateix el foc”. Dos poetes cars a l’autor, que li donen divisa. Jabès és el poeta que s’interpel·la: com parlar del que no pot ser dit?, què és escriure? Creació pura? Indagació? Consignació vital? Revelació? El company Sunyol completa, a la seva manera, la qüestió. El foc no pot ser manllevat. És de tots, però l’has de cercar sol. Així com el vigatà, en poesia, ha dit tot el que havia de dir, potser Antoni Clapés ha deixat de dir tot allò que calia que deixés de dir, fora del seu discurs poètic. I des d’aquests pols extrems resulta que es troben. Clapés s’endinsa en l’aventura pura del llenguatge. Sunyol, que ja l’havia epilogat anteriorment, ho clava: “Un estat de llengua pur, fet u amb l’estat d’esperit. Acció i contemplació indestriables”.

Cal llegir aquesta poesia com qui seu fixant ulls i ment en el museu davant d’un quadre de Rothko. Són sis volums que s’apleguen, conreats en vint-i-cinc anys, per bé que a A frec ja hi era tot. La reformulació és tanmateix possible, i eixampla els sentits. Aquí la poesia juga a il·luminar el poder del llenguatge, l’escamoteig –el silenci com a motor de creació i meditació–, l’afegidura, la presència o l’absència, sublimades. La polisèmia que neix de la possibilitat o no d’una preposició, d’un article, d’una conjunció; la potència d’un parèntesi o d’un punt, els connectors que poden donar una dimensió al significat de l’oració; la seva absència desactiva o, contràriament, activa el vers en una altra direcció. Operació que fa efectiva amb una llengua esmolada amb mots pulcrament engalzats. Allí on el filòsof ha d’omplir pàgines i pàgines sobre el misteri existencial, el poeta en té prou amb això: “la llum és l’enigma que diu l’encara / i et fa ser”. I també, més enllà de la idea, il·luminació per a la bellesa: “Refulgir de l’obscuritat / d’on provens”, amb ressons, arreu, d’Angelus Silesius i el Cigne de Recanati.

En aquest ara i aquí Clapés es fa una pregunta fonamental: què ha de ser la poesia? Un objecte verbal als marges de l’existència? Un entreteniment que ajudi a reprimir la consciència de la nostra condició? O bé una exploració d’allò que constitueix aquesta existència, a la recerca de més veritat sobre aquest lloc que ocupem com a éssers-en-el-món?

Víctor Obiols