A primera hora del matí del 7 d’agost de 1974, el francès Philippe Petit creuava, fins a vuit vegades i gràcies a un cable d’acer estès subreptíciament, els 42 metres de distància entre els terrats de les Torres Bessones, a 417 metres d’altura. Aquell desafiament de l’abisme va impactar fortament Rafael Argullol (Barcelona, 1949). No era per voler-lo emular perquè el vertigen li ho impediria, sinó perquè, en la dansa aèria de l’equilibrista, l’assagista –atès que rebutja les etiquetes de filòsof, professor...— hi veia una analogia de la seva pròpia escriptura memorialística, dins d’un fràgil equilibri entre el dietari contemporani, la reconstrucció biogràfica (la infantesa marcada pel matriarcat, la joventut polititzada –amb un retrat impagable de Manuel Sacristán— i la maduresa formativa) i la digestió d’una vida de lectures, viatges i coneixences.

A més de vincular-se amb el funambulista, Danza humana s’agermana amb els previs Visión desde el fondo del mar (2010, sens dubte el millor text sorgit de la ploma d’Argullol) i Poema (2017, format per 1.095 poemes escrits diàriament durant el mateix nombre de dies). Argullol se sotmet novament a aquesta “tempestad de escritura” amb un text escrit al llarg de dos anys: amb entrades compreses entre el 9 de maig de 2019 –dia del seu aniversari— i el 6 d’octubre de 2021. Amb tot, poques reverberacions de la vida pública s’escolen entre les seves anotacions. Només trobem una breu referència a les barricades d’octubre de 2019 vistes des de casa seva al centre de Barcelona i algunes reflexions sobre la pandèmia: primer en forma d’amenaça, després de confinaments i finalment de seqüeles socials, potser la part més supèrflua de tot el volum per manca de perspectiva suficient.

Articulat en deu capítols, batejats com a llibres i que van de la veritat a la llibertat, sovint l’acompanya una mena de Virgili que, sota diferents encarnacions, li permet el diàleg i la confrontació d’idees. Les ressonàncies entre les tres línies temporals (present, biografia i història) es trenen i arrosseguen el lector cap a un relat sempre suggerent, sempre original, sempre enriquidor. Tot i que la constant qualitativa es manté, als llibres dedicats al despreniment i la divinitat brilla de forma especial. Convertit en personatge, Argullol defuig la transcendència o l’exemplaritat i no dubta a qüestionar i qüestionar-se: “Las metáforas son talismanes preciosos, pero, con frecuencia, son también los escudos de los cobardes”.

Evidentment, l’edat decanta molt dels breus epígrafs cap a la vellesa, la mort dels amics, l’enyorança del que s'ha perdut o les preguntes sobre la transcendència. Sense voler-ho explícitament, Danza humana esdevé també una mena de balanç i recapitulació parcials, tot coincidint amb el compromís d’Acantilado per editar la seva obra completa. Amb tot, no és aquest un llibre fosc o melancòlic, sinó farcit de troballes i, fins i tot, d’algunes esperances. En paraules seves: “Cuando llegamos a la conclusión, monstruosa pero también reconfortante, de que nada escapa al azar es cuando más valoramos los pequeños destellos de libertad que se cruzan en nuestro camino”.