Quina cosa tan horrible que és convertir-se en mare

Si fa anys ens lamentàvem de l’absència gairebé absoluta de llibres que parlessin d’assumptes exclusivament femenins com ara la maternitat, la menstruació, el dol perinatal o la menopausa, ara, com qui diu, podem queixar-nos de tot el contrari, perquè allà on miris hi ha una dotzena que en parla. Dic això per provocar, evidentment, perquè “feminitzar” la literatura era absolutament necessari.

Sobre l’experiència de ser mare, la temàtica que domina totes i cadascuna de les pàgines de La meva feina d’Olga Ravn (Copenhaguen, 1986), va obrir la veda Maternidad y creación, el valuós recull de textos de referència d’una vintena d’autores –d’Adrienne Rich a Annie Ernaux– que Alba Editorial va publicar l’any 2007. Avui comptem amb una esplendorosa collita de narrativa, poesia, assaig i teatre, amb exemples com Les mares no de Katixa Agirre, La història dels vertebrats de Mar García Puig, Ameba d’Anna Gual i Lengua madre de Lola Arias.

Després de sorprendre amb la distopia sobre el món laboral La plantilla, Ravn s’endinsa en l’aventura no menys fantàstica de la maternitat, que per molt terrenal que sigui, segons com la miris és paranormal. A La meva feina no es tracta de redefinir el rol matern, salvant la distància que hi ha entre les mares d’ahir i les mares d’avui, ni tampoc de glorificar la creació de vida com a miracle. Més aviat, aquesta novel·la és el retrat cru de l’esforç i l’alienació que suposa per a una dona esdevenir mare i, a sobre, prendre consciència que ho serà per sempre. “Quina cosa tan horrible que és convertir-se en mare –escriu l'autora—. És com despertar-se d’un somni dolç en què els homes i les dones són iguals”.

Un dia a dia esgotador

Perquè en l’arrel d’aquesta tasca absorbent i tirànica que és cuidar un nadó que irromp en una casa d’un dia a altre hi ha el jou biològic que lliga les mares a les criatures, a una distància sideral del jou que els lliga als pares. L’Anna, la protagonista d’aquesta novel·la, que és escriptora, pateix ja a l’embaràs la por de no estar a l’altura. Arriba, doncs, al part –descrit aquí amb precisió quirúrgica– amb aquest rum-rum al cap. I el naixement de la criatura confirma tots els seus temors, als quals hem d’afegir que deixa de ser ella per ser una altra: “El nen, que fins aleshores havia format part del seu cos, ja no hi és, però continua dins de la seva consciència”. Llavors entén “que no podia ser ni amb el nen ni sense ell i alhora continuar sent l’Anna”.

Al relat del dia a dia esgotador hem de sumar-hi un element més. La frustració de la protagonista de no poder escriure i la necessitat de fer-ho. A ella li passa una mica com a Alice Walker –l’autora d'El color porpra–, que quan va ser mare va estar un any “sense escriure res que no sonés com si de fons hi hagués un nen plorant”. I es pregunta: “¿Per què no em puc desempallegar de la idea que escriure sobre la maternitat és vergonyós, quan sé que crear una vida on no n'hi havia, crear carn on no hi havia carn, és una de les coses més radicals i increïbles que es poden fer?”

Allunyant-se de la manera decimonònica de narrar, de la qual llargament hem renegat i que potser enyorarem aviat, l’autora barreja narrativa i poesia, cartes i reflexions, així com entrades de diari. Diferents llenguatges per abordar la mateixa qüestió i mostrar així la complexitat d’un fet aparentment tan corrent. Perquè encara que totes les maternitats tenen en comú el dolor del part, la llet, l’orina, la caca, la falta de son..., cada maternitat és única en funció de la cruel equació que resulta de la combinació de realitat i expectatives.