Des de Berlín, on arriba a principis de l’any 2022, Francesc Serés assisteix a la invasió russa d’Ucraïna, i aquesta casualitat històrica li activa tota una sèrie de ressorts de la memòria que tenen a veure amb el concepte de guerra: el cap li fuig fins al Saidí natal, on la família parlava de la guerra com de l’experiència que els va marcar la vida, però també el tornen a visitar els llibres dels escriptors que van escriure sobre la guerra, des de Ramón J. Sender a Orwell i Simone Weil, passant per Joan Sales. Comença a veure coses als àlbums de fotos antigues que troba en webs de segona mà: qui eren tots aquests homes i dones que vivien als anys trenta del segle XX i es feien cases on clavaven banderes amb la creu gammada? Quina consciència tenien de viure la història? No la vivim tots, la història? A vegades trobem granades de la Guerra Civil a la teulada de casa els pares, i a vegades rentem desenes de gots amb un rentaplats industrial de cuina d’hotel: són maneres diferents d’estar travessats pel mateix. El món interior té un subtítol que diu Una història europea: tant europeus són els Monegres com l’extrem est d’Ucraïna, i la decadència d’aquest continent, que havia estat sinònim de progrés, llums i civilització, és completa.

Els refugiats ucraïnesos comencen a arribar a palades a Berlín i se’ls ha d’acollir en hotels: en Francesc i la seva dona russa, la Daixa, s’ofereixen per ajudar. El paper de la dona de l’escriptor és fonamental en el llibre, gairebé protagonista. Al costat seu, la posició del marit escriptor agafa la distància justa per narrar-ho. Hi ha un viatge a Dresden de Serés amb una amiga ucraïnesa de la parella: cap dels dos no ha vist mai una ciutat en ruïnes, però a Dresden gairebé tots els edificis són reconstruïts després d’un bombardeig terrible de la Segona Guerra Mundial. Davant dels edificis reconstruïts i, per tant, falsos, l’amiga ucraïnesa es pregunta si encara deu tenir la bici al balcó de casa, a Lviv, mentre que Serés intenta intuir, sense èxit, una besllum del fum i la destrucció que una vegada van presidir aquell lloc. La tornada cap a Berlín la fan en tren i el paisatge alemany fa de teló de fons d’una conversa muda. Un temps després ja no seran amics, ens explica Serés, perquè la guerra russo-ucraïnesa els separa. Ho vulguem o no, caiem d’un bàndol o d’un altre.

Renunciar al nosaltres

El llibre, escrit en rigorosa primera persona, fa pensar sobre el punt de vista i el gènere literari adoptat: Serés ha renunciat al nosaltres i es refugia en un jo que no troba explicacions a gairebé res del que passa al món i que es mou més còmodament en la confessió propera, perquè, ve a dir, quan els grans titulars sobre guerres en països llunyans afecten la teva xarxa d’amics, tot es torna molt més complex i personal. Però llavors potser hi trobem a faltar aquesta complexitat i una mica més d’opinió personal. “De la mateixa manera que llocs com Belchite contenen tot el temps en què van ser destruïts, hi ha documents que cristal·litzen els corrents històrics i els converteixen en un significat complet”: segur que la no-ficció era l’opció més adequada per cristal·litzar tanta història i omplir del tot el significat de les coses? És una pregunta que no té una resposta senzilla.