L’any 2007 van convidar Ponç Pons a fer una lectura poètica a Nova York. Ell i la seva dona van passar uns quants dies a la ciutat, instal·lats a l’Hotel Roger Smith. Van passejar per avingudes, carrers, parcs; visitaren uns quants museus; van conèixer alguns restaurants. En va sortir aquest dietari, Els ullastres de Manhattan. Com tants altres textos de l’autor, aquest també va ser escrit originalment a mà, amb el concurs d’un senzill bolígraf blau, que anava deixant, en tot de llibretes, un rastre semblant a una corrua trafegosa de formigues: “Vaig omplint de lletres blaves aquest quadern on exorcitz el meu amor illenc”. No és, però, un amor illenc qualsevol, puntualitzem-ho: és un amor específicament menorquí (una de les anotacions revela que les quatre illes dites Balears no mantenen, precisament, una relació de comunitat cohesionada).

En un dietari anterior, que he citat d’una manera velada, el poeta va deixar dit: “Poder ser com els que porten lligat al nom un topònim: d’Assís, d’Abdera, d’Aquina, d’Hipona, de Rotterdam, de Lesbos, de la Manxa... orgullosament de Menorca. Ser universalment local”. Si hi ha algú que mereix ser anomenat així, amb el topònim com a cognom, és ell: en Ponç de Menorca. Aquí, per fer servir un verb seu -i, molt abans, de Baudelaire-, flaneja per la gran capital del món, i de vegades té un comportament que fa que la seva esposa li retregui que no són pas a casa. A Manhattan, per descomptat, no hi ha ullastres, aquesta mena de símbol arbori de Menorca. Tot i que, en aquells dies de la visita del nostre poeta, podríem dir que la ciutat sí que devia conèixer, poc o molt, la forma revessa dels ullastres, i no sols això, sinó també la fondària i l’ànima de l’illa mediterrània. El més cèlebre poema de Rupert Brooke, aquell que aprenen tots els escolars anglesos, diu -en traducció de Manent- que “si em moria, penseu de mi això, només: / que hi ha un indret d’una terra estrangera / que és per sempre Anglaterra”. Doncs bé, si Ponç Pons corre pel món, sigui on sigui, allà on pari hi haurà sempre, encara que sigui un moment de no res, la llum i el sentit de Menorca.

N’he dit dietari, però no és exactament això. El llibre té un doble eix epicolíric (l’adjectiu és de l’autor): el dietarístic, en prosa, en què el poeta va consignant les impressions diverses del viatge. I un segon eix, en vers d’art menor, en què ens dona una singular història de la seva illa natal. Hi ha, doncs, el contrast entre la temporalitat novaiorquesa i l’eternitat menorquina. El primer eix ens mostra un viatger apassionat, però convençut que cap altra terra no li donarà mai el que rep de la seva. L’ illòman Pons confessa: “Vull intentar escriviure i entreveure l’ànima de la ciutat”. El verb escriviure, encunyat per ell mateix, descriu amb precisió la il·lusió i l’abast -aplegats- de l’home i de l’obra, i és un terme que apareix en tots els seus llibres. Els fragments en prosa es debaten entre la candidesa d’observació del deixeble de Thoreau -l’enyor és un dels temes del llibre- i tot un seguit de consideracions més punyents, i fins amargues, que al lector habitual de l’obra ponciana no li faran estrany: la violència que s’exerceix sobre el paisatge menorquí i la llengua pròpia, posem per cas. Al final, l’experiència americana es podria resumir amb aquestes paraules, que precedeixen les que he pres com a títol: “Nova York també té espais de bellesa i poesia que estic content d’haver vist, però a jo, en lloc de seduir-me, m’han reforçat les arrels i la illenca identitat”.

“L’univers està escrit en llenguatge poètic”, deia a Nura (Quaderns Crema, 2006). El poema que es va intercalant amb el dietari, i que l’autor escriu per tenir a ratlla l’enyor durant la seva estada a la ciutat dels gratacels, és una delícia, amb moments d’una gran bellesa. Com aquest, que cito molt escuat, sobre el goig de les paraules, que pot recordar sengles poemes molt coneguts de Blai Bonet i Josep M. Llompart: “La llengua es va anar omplint / de paraules nostrades: / baldritxa, salmaienc, / vinjolita, colàrsega, / feruma, somorgoll, / regastalles, burcany, / cobròmbol, estarot...”