BarcelonaDe vegades les històries de terror pequen per excés: són tan explícites que resulten òbvies, mostren tants detalls que el seu efectisme no produeix cap efecte perdurable o significatiu en l’espectador o el lector, recorren tan frontalment a trucs histriònics que avorreixen i cansen més que no pas inquieten, xoquen o espanten... Tenia por que la novel·la El cor condemnat, del també cineasta i artista visual anglès Clive Barker (Liverpool, 1952), un clàssic del terror dels 80 que el mateix Barker va adaptar al cinema amb èxit, incorregués en tots aquests defectes. Però no: els problemes i les mancances que té la novel·la venen justament de no ser prou explícita, de no donar prou detalls, de no voler remoure el cervell i les entranyes del lector amb escenes més bestials i escandaloses. Intentaré raonar-ho per demostrar que la meva decepció no té uns fonaments perversos o depravats –bé, diguem que no del tot perversos ni depravats–, sinó estrictament literaris.

La novel·la comença amb una escena enigmàtica i poderosa que té com a nucli dramàtic i simbòlic un objecte enigmàtic i poderós, una capsa antiga i aparentment senzilla que en realitat no en té res, de senzill, perquè costa moltíssim obrir-la. La capsa de Lemarchand, així se l’anomena, serveix per convocar un grup d’éssers també enigmàtics i poderosos, anomenats Cenobites, “els teòlegs de l’Ordre de la Ferida”, els quals se suposa que poden proporcionar un accés inimaginable i sobrehumà a tota mena de sensacions extremes, de plaers extàtics i dolors transcendentals. Són uns plaers, tal com diu el narrador omniscient de Barker, que redefineixen “els paràmetres de la sensació” i alliberen “del tediós cicle de desig, seducció i decepció” que turmenta tants homes inquiets i desficiosos. I tot això, justament això, abastar plaers extrems, col·leccionar emocions insòlites, escapar-se de la vulgaritat i la rutina de l’existència humana, és el que persegueix Frank Cotton, un home amoral i salvatge que ja ha explorat tots els racons, fins i tot els més brutals i foscos, de la mundanitat, però que ara no en té prou i en vol més.

La condemna de quedar atrapat entre dos mons

Tal com sempre passa amb els pactes amb el diable, o amb els éssers sobrenaturals de tota espècie i pelatge, l’aliança amb els Cenobites suposa una condemna per a Frank Cotton, que queda anguniosament atrapat en una mena de frontera entre dos mons, convertit en una mena de pelleringa amb la humanitat desintegrada. Des d’aquesta frontera, de la qual només s’escaparà xuclant la sang i la vida d’humans vius, Frank exerceix un fort influx de seducció o repulsa sobre els altres personatges de la novel·la, en especial sobre la Julia, l’esposa del seu germà Rory, amb qui va tenir un afer amorós tan violent com memorable, i sobre la Kirsty, una amiga del Rory. I aquest és, en part, el problema de què parlava al començament: el lector no acaba d’entendre ni la seducció animal i viciosa amb què en Frank convenç la Julia perquè li proporcioni víctimes amb què alimentar-se, ni tampoc acaba d’entendre la repulsió que genera en la Kirsty, que esdevé la seva nèmesi. Al lector li hauria anat bé, per entendre-ho millor i sentir-ho més vivament, saber més detalls de la personalitat i la vida depravada de Frank.

En tot cas, El cor condemnat és una lectura que passa bé, amb escenes emocionants i algunes frases grandiloqüents la mar de divertides. La seva publicació també serveix per recordar-nos la magnífica feina que fa l’editorial Laertes editant en català títols populars i importants del terror, la ciència-ficció i la fantasia.