Amb l’ecologisme s’ha reeditat Thoreau i tot un corrent de literatura que canta la connexió amb la natura, tan necessària. Amb la quarta onada feminista, revisitem les veus que després del llarg franquisme, a la Transició, van ressuscitar el feminisme amb pancartes, jornades i llibres. D’aquell temps, en les lletres catalanes ens manquen dues dones que serien còmplices d’excepció d’aquest ressorgiment: una és la poeta Maria-Mercè Marçal i l’altra la narradora Montserrat Roig. Les seves trajectòries vitals truncades han deixat petjades literàries que costa esborrar. Perquè la longevitat dels creadors es mesura per la pervivència del seu llegat i tant Roig com Marçal ens segueixen interpel·lant, en especial a nosaltres, les dones.

Cinc novel·les i dos llibres de relats constitueixen el llegat narratiu de Roig. L’hora violeta (1980), que ara es reedita, és la tercera novel·la i la darrera entrega de la trilogia encetada amb Ramona, adéu (1972) i continuada amb El temps de les cireres (1977). Una trilogia essencialment barcelonina, retrat social del segle XX fins als anys 70 i indagació en la consciència col·lectiva femenina. Personatges que apareixen i reapareixen, trames creuades que teixeixen un fresc marcadament femení. Un esforç narratiu ambiciós, nascut amb la voluntat de posar al centre les dones, aprofundir en els seus rols socials i en la seva relació amb els homes.

L’hora violeta barreja passat i present, realitat i ficció. Mira al passat per tal de poder afermar aquell present en clau femenina que als anys 70 encara era un vaixell a la deriva, guiat per capitanes insegures i en procés de desconstrucció. Ja fa quaranta anys que es va publicar i ja no és la història de les tres Mundetes de l’Eixample, ni de la Patrícia Miralpeix, totes elles -com diu l’autora- “fantasmes que no han pogut parlar quan eren vius i que ara vénen a explicar-m’ho tot”. Ara és el torn de les dones que a la Transició creen els nous models de feminitat, com va fer Roig. Elles són la Norma, la Natàlia i l’Agnès. Tres perfils per explicar què era ser dona a la Barcelona d’aquella Transició que elles van contribuir a posar dreta, mentre es miren al mirall de les dones que les van precedir.

“Franco és a dins de mi”

El record dels bombardejos del 1938 es barreja amb la sensació que la dictadura encara cueja: “El Franco és a dins de mi, se m’arrapa com un llimac -hi llegim-. La vella i seca pelleringa no se m’acaba de morir”. En democràcia les dones ja no són empresonades per adulteri, cosa que li permet a la Norma -la periodista alter ego de Roig- tenir una relació amb un senyor casat, que, com li recorda la seva amiga Natàlia, no era una cosa tan infreqüent en aquell temps. Aquí jo hi afegeixo perquè els homes acumulaven molt més poder que les dones i encara les portaven fàcilment al seu terreny...

La Norma-Montserrat és l’eix conductor, una Norma que ha entrevistat la Rodoreda, que ha publicat un conte que es diu Mare, no entenc els salmons i que ha escrit el mateix que ha escrit la Roig, també sobre els catalans als camps de concentració, com ella va fer: “Però la Norma pensava en els deportats als camps nazis, en tots aquells que havien sobreviscut gràcies a haver-se emportat el seu temps d’amor com a record”.

Vázquez Montalbán parlava de “veritat literària” referint-se a la literatura de Roig i és una definició que li escau molt bé. La de Roig és una literatura al servei dels valors del feminisme, que inclouen els valors republicans, i L’hora violeta, la seva novel·la més rabiosament feminista, perquè aspira a desbrossar el camí, com feien els grups d’autoconsciència de l’època. Amb ella parlen les dones “aquest nou llenguatge nascut al fons dels segles”, com deia en un poema la també feminista Montserrat Abelló.