Hi ha un rastre del cinema del finlandès Aki Kaurismäki en les novel·les de Manuel Baixauli: una brevetat de les escenes i de les frases, una eixutesa en l’expressió dels sentiments, un gust per narrar les vides dels personatges que queden als marges de la societat. Comparteixen les ganes d’aturar la vida en moviment, de donar-li pausa i reflexió, a banda de la recerca d’un sentit estètic que n’ompli la buidor existencial. El cineasta ho fa amb plans llargs i silenciosos i l’escriptor desplega unes estratègies narratives que atrapen el lector com qui pesca al rall: llençant una malla a l’aigua amb tot de ploms que l’enfonsen i que després recupera plena de peixos. Les múltiples trames de la novel·la –fines, subtils, mai de traç gruixut– s’envitricollen a poc a poc però de forma inexorable, fins a configurar aquest rall, ple de sentits i de metàfores que s’il·luminen les unes a les altres i que acaben revelant un dibuix diàfan, traçat a la sorra de platja per un tros de canya que les ones del mar han deixat als peus d’un nen que l’explica amb una llengua neta i transparent i un regust d’arròs al forn.

Baixauli també és dibuixant i pintor, i el gust per l’estètica i la imatge impregna tots els seus llibres, que són, només en part, llibres sobre llibres, amb gust pels jocs metaliteraris: els lectors habituals de l’autor valencià retrobaran personatges i elements que salten d’un llibre a l’altre, com l’Arxiu de les Ones o personatges com Màrius Monturiol, o ensopegaran amb algun escriptor d’èxit minoritari (tot és relatiu) que identificaran fàcilment. I tot al servei d’una història i d’uns personatges que són ben vius: en aquest cas, un pare i un fill que es busquen i no es troben. Alapont és un fuster vidu que viu en un poblet de la costa valenciana i Aristides, el seu fill rebel, vol ser cineasta. Alapont està angoixat pel que creu que és un fill que descarrila, i Aristides viu ofegat pel que ell considera la petitesa de la vida de poble. Tots dos s’equivoquen i tots dos l’encerten. La novel·la es pot llegir com una reflexió sobre diferents paternitats, les biològiques i les que no ho són: a vegades som més a prop de qui triem fer de pares o de fills que no pas dels qui ens ha tocat per loteria.

Els nassos gegants de la marjal

Però hi ha més capes: la de la creació artística com a refugi des d’on desafiar l’estat de les coses, que aquí se centra sobretot en el cinema, però també en l’arquitectura i l’escultura: una de les millors imatges del llibre, per enigmàtiques i per suggerents, és la d’uns nassos gegants que apareixen per la marjal i on la gent aboca coses i, si s’hi acosta prou, pot sentir respirar. Una marjal que, en lloc de ser plena d’aigua, és plena de cafè, com si el món s’hagués tornat un immens aiguamoll de cafè fosc al qual som addictes. Som ben bé dins d’un quadre de De Chirico, amb edificis duplicats pel món i figures humanes que deambulen com en un somni. El llibre és ple de referències a directors de cinema, que van de Bresson a Bergman, passant per Béla Tarr, Dreyer o Tarkovski, de qui és la cita "Duresa, sequedat, calma", que podria ser el lema amb el qual afronta la vida el fuster protagonista, i potser també l’escriptor Baixauli. Del japonès Yasujiro Ozu, un personatge en lloa "la senzillesa, la claredat, la humilitat de cada presa, la capacitat d’expressar, sense dramatisme, sentiments profunds amb escenes, diàlegs i situacions aparentment banals". És una frase que es podria aplicar perfectament a tota l’obra de Baixauli, i a aquesta novel·la en particular, que aconsegueix col·locar el lector en un estat de semivigília, aquell en el qual el cervell s’allibera de totes les tensions diürnes i es posa a funcionar en un altre mode, lliure com un cavall, com un atleta, com un ocell.