En aquest 2025 en què commemorem el mig segle de la desaparició física de Francisco Franco, hi ha veus interessades –interessadíssimes– que asseguren que no queda res del caudillo en la nostra societat. Són veus que ressonen entremesclades amb les que proclamen, des del Congrés dels Diputats, que la dictadura va ser una època de pau i progrés o les que, des de la selva d’internet, alliçonen els joves actuals per sumar-los a l’onada reaccionària i ultra de mig món.

I és que Franco, quin dubte hi pot cabre, està més present que mai al país que va emmordassar i violentar amb mà de ferro durant 40 anys. I ho està per als seus partidaris –ara renovellats– i també per als seus enemics i els hereus de les seues víctimes, moltes de les quals encara esperen una digna sepultura. La demostració d’això és, precisament, l’èxit de públic que ha tingut un volum que rememora un episodi fonamental de l’òrbita espiritual del franquisme: Presentes, de l’escriptor valencià Paco Cerdà.

Cerdà dedica el seu llibre a relatar-nos les vicissituds de la columna fúnebre que, durant onze dies, transporta a peu durant 467 quilòmetres el cadàver de José Antonio Primo de Rivera des del cementiri d'Alacant fins El Escorial. És una caravana llòbrega i fantasmagòrica que travessa, l'any 1939, tot just acabada la guerra, un país devastat.

La dialèctica "del puny i de les pistoles"

Per ser escrupolosos amb la veritat, caldrà dir que José Antonio, a les portes del que ja comprenia que era una mort segura, va tindre el coratge d’escriure unes línies de concòrdia: “Ojalá fuera la mía la última sangre española que se vertiera en discordias civiles”. Aquestes poques paraules del seu testament redimeixen una vida dedicada a preconitzar la “dialèctica del puny i de les pistoles”, amb els resultats per tots coneguts. Franco, pel contrari, va morir matant: agonitzant, com aquell qui diu, encara va firmar cinc sentències de mort.

Cerdà té un estil precís i documentadíssim. A les seues pàgines contraposa la verborrea de les figures que acompanyen i glossen el periple del fèretre del fundador de Falange amb la vida i el sofriment dels oblidats de la història, la mitja Espanya que passava, ipso facto, a la clandestinitat. Perquè al costat dels capitostos franquistes i els seus còmplices hi ha les vides humils i sofrents dels presos republicans, dels exiliats, dels mestres depurats, de les dones i les filles dels afusellats. Tots estan presents al circ ibèric del 1939, els uns com a víctimes i els altres com a victimaris. Per les primeres, la memòria és l’únic luxe que no ens podem permetre estalviar-nos.