Les premisses argumentals d’algunes de les millors novel·les de Willam Faulkner tenen la senzillesa despullada i brutal dels mites clàssics o de les històries bíbliques. Mentre em moria, la seva cinquena novel·la, que va escriure en només sis setmanes mentre treballava de vigilant de nit en una central elèctrica, n’és un exemple memorable.

Publicada el 1930, quan la Gran Depressió ja assotava els EUA, en particular aquelles zones on la pobresa i l’endarreriment eren endèmics -el sud profund-, explica l’agonia i la mort de l’Addie Bundren i el viatge que emprenen el seu vidu i els seus cinc fills -quatre mascles i una noia- per portar el cadàver des del lloc on viuen, una mísera granja del Mississipí rural, fins a la ciutat de Jefferson, on ella va demanar de ser enterrada.

El trajecte, que fan amb carro i mules i carregant el taüt sota el sol clamorós de juliol, dura uns deu dies i els comporta tota mena de dificultats: el diluvi estiuenc que cau just abans de partir fa que el riu es desbordi i que no puguin travessar-lo pel pont que tenien previst; la crescuda se’ls endú dues mules; un dels fills es trenca una cama; la filla té un maldecap tan o més urgent que enterrar la mare i no troba la manera de resoldre’l; el cadàver es descompon i put horriblement; una nit que dormen en un paller tot s’incendia i estan a punt de perdre la morta i la vida...

Faulkner es permet la gosadia de crear a partir d’uns materials argumentals tan primaris perquè sap que la complexitat i la profunditat de l’experiència humana es troben pertot i que només cal saber-les veure i expressar. També perquè té claríssim -imbuït com està del modernisme avantguardista que va ser marca de la casa d’un parell de generacions extraordinàries d’escriptors anglosaxons- que, amb la tècnica adequada, qualsevol cosa que s’expliqui és susceptible de ser reveladora, emblemàtica, apassionant.

Un virtuosisme aclaparador

Dividida en 59 capítols d’extensió diversa -n’hi ha d’una desena de pàgines i n’hi ha d’una sola frase-, cadascun focalitzat en un personatge -la difunta i els seus familiars són els que prenen més la paraula, però també parlen el metge que tracta l’Addie, un matrimoni de veïns i algunes persones amb qui van topant pel camí-, la novel·la podria semblar tècnicament antiquada, tenint en compte la inacabable quantitat d’escriptors que n’han imitat el desplegament de punts de vista, la cronologia trossejada i desordenada i l’encadenament de monòlegs verbosos i de corrents de consciència desbocats. Gairebé un segle i centenars d’imitacions després, però, continua imposant-se amb tota la seva força majestuosa i tot el seu virtuosisme aclaparador.

La raó d’aquesta vigència és que Faulkner aconsegueix fondre el fons i la forma -el que conta i la manera com ho conta- amb una habilitat, una precisió, una expressivitat i una energia inapel·lables. Com un paisatge en què tot és al seu lloc: el cel, els núvols, els camps, les cases, la gent... i el vendaval que els amenaça, els beneeix o se’ls emporta.

La polifonia de veus de la novel·la té una triple funció: estètica (hi ha un afany orgullós i aventurer d’experimentació formal), intel·lectual (caigudes les veritats unívoques i absolutes, la realitat ja només pot ser abordada pluralment) i moral (el cor de l’home és una bestiola elemental i també una ceba de capes contradictòries). En aquest sentit, el tractament que Faulkner dona al personatge de l’Anse Bundren és paradigmàtic. Ell, el vidu, és qui s’obstina a portar el cadàver de l’Addie fins a Jefferson: ¿ho fa per noblesa i amor, per mala consciència o per unes motivacions més egoistes i grotesques?

Igual que altres novel·les del mateix autor publicades per Edicions de 1984, la present traducció és obra d’Esther Tallada. I és, de nou, excel·lent. Reprodueix, amb una mescla impecable de creativitat i fidelitat, la poesia esquerpa, la tendresa rude, la brutalitat existencial i la gràcia magmàtica d’un dels gegants literaris indiscutibles del segle XX.