Corria l'any 1970 quan Anna Murià (Barcelona, 1904-Terrassa, 2002) va tornar a Catalunya. En el seu equipatge portava el manuscrit d’una novel·la que havia començat a Mèxic quan a Europa esclatava la Segona Guerra Mundial. Gairebé mig segle després l'editorial feminista La Sal/ Edicions de les Dones la publicava. La novel·la es deia Aquest serà el principi i apareixia sense les primeres gairebé cent pàgines per abaratir l’edició. Ara veu la llum la versió completa gràcies al compromís de D. Sam Abrams, que en el seu dia va rebre la part retallada de mans de l’autora perquè en disposés.

Murià va practicar diferents gèneres. En el memorialisme excel·leix amb Crònica de la vida d’Agustí Bartra –un veritable tresor– i en la ficció brilla amb aquesta novel·la total i coral, que recorre les dècades que van des de la seva infantesa fins a la tornada a la seva terra natal, però disfressant l’experiència viscuda que, com ella mateixa ens diu, només ho és a mitges. Per construir-la, va escollir la fórmula del roman à clef, com va fer Josep M. de Sagarra a Vida privada. Un mètode que ella també va emprar en alguns dels relats reunits recentment al volum Sota la pluja, que tenen un vincle amb aquesta novel·la perquè comparteixen personatges.

Murià busca aquí retratar una generació, la seva. Homenatjar els protagonistes del seu relat compartit, en què ella és una peça més. Així ens trobem, camuflats rere noms inventats, a Mercè Rodoreda, Armand Obiols, Pere Calders, Agustí Bartra, Rosa Maria Arquimbau, Andreu Nin... Aquest serà el principi és un mirall deformat de l’existència d'un grapat d’homes i dones compromesos amb els valors republicans. Un mirall en el qual el que es reflecteixen no són els grans esdeveniments, sinó l’efecte que aquests causen en la vida de la gent.

La guerra i la necessitat de fugir

És amb la Rodoreda nena (que aquí es diu Berta) amb qui comença la narració i, a partir d'aquest punt, es desplega un temps en què apareixen com a escenaris elements reals com l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la dona, el Centre Excursionista, la Font del Lleó... Com és evident, el gran esdeveniment, el més transformador, és la Guerra Civil. “Barcelona ha acabat una vida que es contarà amb somriures. Neix entre fogueres una existència monstruosa”. I a la guerra seguirà la necessitat de fugir: “Arribaren, les hores arremolinades. Després de les darreres setmanes, quan era com si una nuvolada negra anés avançant damunt el país, indeturable, terrorífica [...]. Fins que l’indeturable ens encalçà, i fou el 'salvi’s qui pugui' del naufragi, de la catàstrofe”.

Arrenca una fugida que ocupa mitja novel·la i és aquí cabdal. Els camps de refugiats del sud de França, París, Cuba, Mèxic... “Pàtria, pàtria... Quantes vegades, en el llarg dels anys d’exili, hauríem de preguntar-nos el veritable significat de la paraula pàtria?” Adaptar-se a un país aliè, a uns costums aliens i assumir una sensació de permanent provisionalitat. “La decisió del retorn ja era declarada i els preparatius ja eren concrets, si bé llargs”, escriu l'autora. Aquesta novel·la-veritat, clarament psicològica, està ancorada en els seus personatges, disfressats perquè no es reconeguin massa. Gens fútil resulta l'encreuament de la parella Murià-Bartra amb la parella Rodoreda-Obiols, que envia als Estats Units, quan van ser Bartra i Murià els que hi van anar. Finalment, un vaixell els portaria de retorn a casa: “Comencem l'etapa final de la nostra existència, altra vegada als orígens, tanquem el cercle i el recomencem de manera diferent”. Aquest serà el principi és una mostra brillant de l’ambició literària de Murià.