Coragre, de la cèlebre guionista i productora de cinema Nora Ephron (1941-2012), és una novel·la basada en el matrimoni i el divorci de la mateixa autora amb Carl Bernstein, el seu segon marit, periodista polític que va investigar el cas Watergate i va provocar la dimissió del president Nixon. Publicada l’any 1983, Heartburn –el títol original conserva la metàfora que es perd en la traducció– transcriu la relació sonada de Bernstein amb Margaret Jay, la filla de l’antic primer ministre britànic James Callaghan.

El fort contingut personal (que Ephron va adaptar al cinema l’any 1986 amb Meryl Streep i Jack Nicholson com a protagonistes) proporciona una visió general de moltes parelles famoses de finals dels 70. Tot i ser la primera novel·la escrita per Ephron, ja s’hi couen temes que sortiran en treballs futurs, com ara al guió de Quan en Harry va trobar la Sally (1989). L’acidesa està servida quan ets víctima de la infidelitat com ho va ser Ephron, una autora capaç de transformar la tragèdia en una comèdia hilarant i d’acabar el llibre amb un missatge esperançador des d’una mena de feminisme mal entès: la vida continua, però no em toquis gaire els ovaris, tu, home de merda com tots els homes només pel fet de ser-ho.

A la ficció, la Rachel Samstat, embarassada de set mesos i amb un altre fill petit, descobreix que en Mark, el seu marit, està enamorat d’una altra dona, Thelma Rice. La Rachel, que es guanya la vida escrivint llibres de cuina, troba en el menjar un cert consol i mentre es debat entre la voluntat de recuperar en Mark i el desig de veure’l mort, troba temps per oferir receptes (una dosi ingent, de fet, que surt llistada en un índex de receptes totalment sobrer per a qui es pensa que compra una novel·la i no un llibre de cuina). Al text hi ha molta sàtira sobre l’amor, sobre la teràpia de grup, els columnistes pomposos i la infidelitat d’alguns caps grossos. Coragre recorda només de lluny el sentit de l’humor de Woody Allen o Erica Jong. En el cas d’Ephron, s’hi suma el fet que alguns passatges de la novel·la són monòlegs còmics, digressions sobreres. A Coragre també hi ressona una obra de teatre que ara mateix s’està representant a La Villaroel, Conspiranoia, escrita per Marc Angelet i Jordi Casanovas i interpretada per Àurea Márquez, Eduard Farelo, David Vert i Mia Esteve.

Un personatge neuròtic que s'expressa sense filtre

La narradora té 38 anys, és un personatge neuròtic, insegur però amb cert sentit de l’humor que es dirigeix sobretot a les dones. A una mena de dones. Aquesta és una primera mancança de Coragre: no és que llegim el discurs feminista abrandat d’una dona ferida, sinó que com a lectura de pur entreteniment sense profunditat ni complexitat literària ni integritat estructural d’una novel·la, el relat d’Ephron deambula com un dietari desguitarrat on les referències insultants al col·lectiu LGTBIQ+ o els comentaris racistes, i la insensibilitat que escup cap als malalts mentals fan que el discurs histèric de la Rachel hagi envellit força malament i el lector senti una mena de vergonya aliena. L’excusa? Que si explica la història, controla la versió, diu la narradora. Sí, és clar, però només és la seva versió. La segona relliscada de Coragre és que no hi ha cap mena de filtre artístic: el seu exmarit va estar a punt de demandar-la. Com a mínim va canviar els noms. Ephron és tan bèstia que fins i tot agafa paraules reals que va pronunciar la seva mare moribunda. En tercer lloc, l’excés de digressions (passa com amb les receptes) fa que el ritme de lectura s’estronqui cada dos per tres. Quan la Rachel explica que va estampar un pastís de llima a la cara del seu ex agafa un dels tòpics més antics de la comèdia. A la vida real Ephron va abocar una ampolla de vi sobre el cap de Bernstein. 

Només cal escoltar el públic d’Ephron: tothom coincideix a dir que la pel·lícula és molt millor que el llibre. Philip Roth i John Updike també van escriure sobre els seus matrimonis fracassats, però sens dubte ho van fer amb molt més talent literari que la simpàtica Nora Ephron.