Niccolò Ammaniti (Roma, 1966) és la gran figura literària italiana de la seva generació. Venerat per la crítica, guardonat amb el Premi Strega i el Viareggio, amb incomptables lectors i traduït a 44 idiomes. La vida íntima, portada al català per Joan Casas i publicada a Angle Editorial, flueix entre la sàtira social i el drama íntim i, encara més, pot ser llegida com una tragicomèdia sobre la societat contemporània de les aparences, l’espectacle, els enganys i els autoenganys provocats pel culte desenfrenat a la bellesa. La vida íntima és, també, una mena de venjança de la dona-objecte que, a través de la por, aconsegueix redirigir la seva vida recuperant les capacitats de ser i de fer, aquell coratge absent amb què ha viscut des de petita. La recepta secreta d’Ammaniti és una sàvia divisió entre el que passa i el que ha passat. Transportant-nos en el temps veiem la vida present de la protagonista i el que la va portar a ser així.

La Maria Cristina Palma té una vida aparentment perfecta. És atractiva, té calés, és la dona del primer ministre, la reconeix tothom i trepitja fort malgrat que li manca enginy. Però un dia rep un vídeo eròtic al mòbil que fa que tot el seu món de mentida trontolli i pateixi una forta crisi d’identitat: hi ha un secret del passat que no accepta. El mèrit d’Ammaniti és fer la dissecció de la ment d’una dona i explorar-li les pors, les obsessions i els desitjos des d’una narrativa que dansa entre la fantasia temerària, el realisme psicològic, el sentit tràgic de la vida i l’encant de la paradoxa i la contradicció humanes. I en aquesta dissecció, Ammaniti crea el personatge de la Diana Barzaglia, una antiga companya que intimidava la Maria Cristina a l’institut. Aquest personatge funciona com un alter ego, un grill que parla la veu del qual intervé en els pensaments de la protagonista, suggerint-li respostes i actituds més valentes i animant-la a fer sortir una personalitat més humana i lliure.

Els mèrits d'Ammaniti

La vida íntima narra set dies (del 21 al 27 de febrer) de la vida de la Maria Cristina, considerada pels mitjans de comunicació com la dona més bella del món. El lector ben aviat intueix els pensaments d’una dona —la seva vida íntima, interior, privada— que no té la valentia de compartir. La primera dama no té amics ni ningú a qui confessar les pors i les angoixes a partir del moment en què una exparella li envia un vídeo amenaça on la protagonista és ella mateixa. Si el vídeo es difon a les xarxes socials esquitxarà el seu èxit, però també la carrera política del marit. Tot es capgira i els esdeveniments se succeeixen a la velocitat de la llum. Ella canviarà, es farà forta i començarà a idear estratègies perquè tot continuï amb la calma d’abans de l’estirabot. La vida íntima a què es refereix Ammaniti no és només la sexual, sinó tot el conjunt emocional de la Maria Cristina.

L’estil narratiu de Niccolò Ammaniti és la clau de l’èxit de La vida íntima: l’autor experimenta amb el punt de vista exterior del narrador omniscient, que observa amb diversió el que li passa a la Maria Cristina, adreçant-se sovint directament al lector d’una manera irònica. Aquest estratagema, a banda de ser còmic, té l’avantatge d’alleugerir la narració i fer-la fluir. L’ús del temps present en tercera persona del singular també dona al lector la impressió d’estar davant d’una història que passa en directe, al mateix moment que la llegeix. Aquesta escriptura cinematogràfica que t’envolta en una atmosfera concreta té molt de mèrit, igual que el fet d’escriure amb els ulls, la ment i les emocions d’una dona.