LondresEn uns moments en què Barcelona viu el primer judici contra veïns de la Casa Orsola, en lluita perquè un fons d'inversió els fa fora de la llar, l'escriptor i periodista Eduard Palomares (Barcelona, 1980) posa en circulació la segona història de l'aprenent de detectiu Jordi Viassolo, Igual que ayer.

El noi, de 26 anys, fan de la novel·la negra, que passa per la vida gairebé com si en fos un personatge més, és un representant de la joventut que malviu i treballa en precari, sempre amb l'esperança d'un demà millor i d'un contracte laboral que li permeti satisfer un lloguer pels núvols: ritus de pas per completar la cada cop més difícil emancipació lluny del niu patern o del pis amb els col·legues.

La remor de fons de la segona aventura de Viassolo són unes relativament imminents eleccions municipals, un candidat de l'establishment destinat a acabar amb "l'alcaldessa militant" i els fons voltor còmplices dels narcopisos del Raval, en tant que actors que degraden els immobles. Amb posterioritat, com demostra el cas de la Casa Orsola, però sense narcopisos, el capitalisme i els seus botxins remataran la feina fent-ne fora tothom. Cal continuar alimentant la bèstia del turisme, Airbnb i tota mena d'especulació urbanística.

La primera novel·la de Palomares, No cerramos en agosto (2019), tenia una gran virtut –es devorava en un tres i no res– tot i que, com a lector, en el seu moment només vaig veure-hi defectes: una estructura narrativa massa feble, un estil lleuger, fins i tot desendreçat, i un record constant d'on venia literàriament el personatge. No vaig saber escoltar llavors que Viassolo era la veu amb què l'autor intentava, amb risc i encert, reformular un gènere en què cada cop resulta més difícil excel·lir: els pares i avis encotillen molt, i qualsevol debut pot ser un déjà vu. No era el cas. Igual que ayer tampoc no ho és.

Com passava amb No cerramos en agosto, la nova aventura de Jordi Viassolo es devora. És un page turner, com en diuen en anglès. Un mèrit que deriva de la frescor i la fluïdesa del text, no pas del recurs fàcil dels cliff hangers o el sang i fetge a dojo. ¿Algun paràgraf grinyola de tant en tant? ¿Alguna frase, o alguna referència massa explícita, podria ser sobrera? Potser sí. Però com em va dir fa uns mesos Eduardo Mendoza, amb un comentari que també pretenia ser un elogi, tot plegat són "pecats venials".

Una bona crònica de la precarietat

A més de Viassolo, l'aspecte més brillant de l'artifici és la galeria de secundaris grans, amb el veterà detectiu Recassens al capdavant. Pinzellades que formen tot un món, que fan ciutat i armen històries. No debades, Recassens en té una ell mateix, paral·lela a la de la Barcelona de la Transició i els primers 80. El conte central que protagonitza encaixa i complementa els capítols del present, i és exquisit i subtil.

Amb dos títols, l'autor ha bastit uns excel·lents fonaments per a una crònica de la Barcelona dels precaris i del turisme sense treva. El repte és que Viassolo creixi i faci camí sense perdre la mirada que ja hi projecta. Ah! I que deixi de menjar porqueries tipus tranchetes, dònuts i xuixos, i que abandoni el Cola Cao amb galetes. Viassolo, Carvalho et vigila!