Ens va deixar massa aviat i segurament molts projectes només imaginats van marxar amb ella. Però ens va llegar una sòlida obra narrativa i periodística en què el denominador comú és el compromís amb les llibertats i el feminisme. Vaig tenir el goig de reunir alguns dels seus textos feministes a Som una ganga (Comanegra, 2020). Betsabé Garcia, biògrafa de Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991), ha publicat un altre recull de textos seus, Món hetero, gairebé tots procedents del volum ¿Tiempo de mujer?, publicat en castellà l’any 1980, el mateix any que Adrienne Rich publicava Heterosexualitat obligatòria i existència lesbiana.

A Món hetero, com el seu nom indica, hi ha una gran presència de les relacions entre homes i dones, amb un interès especial per les relacions heterosexuals de parella. Encara que també ens parla de la pèssima influència que ha tingut en nosaltres el catolicisme, del diàleg amb els nostres propis cossos i la nostra sexualitat, així com de les dones que no neixen amb cos de dona però que abracen la feminitat. Trobem aquí la Roig que recull el mestratge de la segona onada feminista i l’aprenentatge que va fer al costat de companyes de lluita com Maruja Torres, Pilar Aymerich, Rosa Montero o Colita a la revista Vindicación feminista i a les mobilitzacions d’aquella segona meitat dels anys 70, quan el país va començar a despertar. Una Roig que ara defensaria la llei trans i un feminisme inclusiu que donés cabuda a totes les diversitats, o sigui al segon sexe post Simone de Beauvoir.

A diferència d’aquesta, les dones de què parla Roig estan “pastades del fang tenebrós del franquisme, del masoquisme mongívol, de la por dels anys joves” (“La Beauvoir i nosaltres”) i arrosseguen una herència d'"una extrema violència institucional, física i moral", com diu l’artífex de l’antologia. És amb aquests trencadissos vímets que les dones de la seva generació –que als anys 70 eren a la vintena– van obrir-se al feminisme i a les seves reivindicacions, en un context clar de construcció d’un món en rebel·lia contra l’heteropatriarcat.

Hi trobem una crítica gens tímida a la religió: “Al món occidental, el culte a la Mare de Déu ha contribuït en gran manera a la mística de la maternitat”; una posició clara al voltant del matrimoni tradicional: “El matrimoni és el principi de la mort per a la dona”; una esmena a la totalitat pel que fa a la pornografia: “Ha fet créixer l’abisme entre els sexes, encara que sembli el contrari”, i, així mateix, una defensa aferrissada de la veu de les dones: “El grup femení té molt a dir a partir de la seva opressió específica, perquè durant segles i segles ha estat expulsat del poder públic i del suposat primer terme de la història escrita”.

Montserrat Roig va ser una dona que va voler el poder dels homes, no per perpetuar les relacions de poder i dependència a l’ús sinó per canviar el model. Sense pèls a la llengua, sense embuts, ajuda aquí a desentrellar els mecanismes de la dominació masculina i de la submissió femenina. Gràcies, mestra!