Llegim  /  Crítiques 29/03/2022

Mèdiums, criptes i esperits maliciosos

Richard Matheson explora a 'La casa infernal' un dels motius clàssics de la narrativa de terror

3 min
Un fotograma de l'adaptació cinematogràfica de 'La casa infernal'

BarcelonaQuan va publicar Hell House, el 1971, Richard Matheson ja era un escriptor veterà: feia anys que havia publicat títols com The shrinking man o Soc llegenda , a més d’haver escrit guions de sèries tan icòniques com La dimensió desconeguda. Per què va decidir agafar un dels motius més clàssics de la narrativa de terror, el de la casa encantada o maleïda, no ho sabem, però queda clar que va fixar-ne algunes de les bases i dels trets que després es repetirien en multitud de llibres i, sobretot, de pel·lícules. I també queda clar que es va inspirar, i molt, en un dels precedents més il·lustres, el de Shirley Jackson i La maledicció de Hill House, que vindria a ser la versió subtil i intel·ligent d’aquesta història d’esperits infernals, molt més sangonosa i pujada de to.

De fet, hi ha polèmica sobre quin dels dos llibres és el que Stephen King cita com “la novel·la sobre cases encantades més terrorífica que s’ha escrit mai”, si la de Matheson o la de Jackson (va dir Hill House o Hell House?): sigui com sigui, és un clàssic, i és una bona notícia que n’existeixi traducció al català. Si, a més, és la que fa el número cent de la col·lecció L’Arcà de l’editorial Laertes, una de les pioneres del fantàstic català, la felicitació ha de ser doble. Era un text que calia tenir. Ara, és un text que encara aguanti? Això ja és més difícil de contestar. Por, el que se’n diu por, no en fa. Riure, una mica. Hi ha molt més erotisme del que un es pot esperar d’una novel·la de terror. Ara bé, és un erotisme més que sexista. Tot plegat és pura sèrie B: si voleu escenes de possessió infernal amb cadàvers violadors, ectoplasmes boirosos que surten del nas de les mèdiums, taules i cadires voladores en atac poltergeist contra els protagonistes, Cristos crucificats amb vergues gegants i màquines amb vàlvules i caixetes de vidre que es poden trencar en el moment culminant de l’acció, sí, aquest és el vostre llibre. Si, en canvi, us tira enrere veure com els personatges femenins (en plens anys setanta!) són una mena de monges frígides o nenes petites que reben lliçons i que en actuar es converteixen en valquíries nimfòmanes, o si n’esteu farts que només els personatges masculins portin la iniciativa i salvin la situació al final, potser el podeu descartar.

Una estada que pot ser memorable

La història es planteja en poquíssimes pàgines: quatre personatges reben l’encàrrec (molt ben pagat) de passar una setmana a la casa més perillosa i amb més mala fama de tot Estats Units, la Casa Belasco, per descobrir-hi la resposta a una de les preguntes que sempre han inquietat els més rics del planeta: hi ha vida més enllà de la mort? Són un científic i la seva dona, l’únic supervivent d’una expedició prèvia a la casa i una mèdium. Aviat descobrim que a la casa hi va haver escenes de depravació, bacanals, mutilacions, assassinats, necrofília i canibalisme, i que l’esperit del senyor Belasco (i potser el del seu fill secret) vaga infeliç pel celler, la cripta i qualsevol habitació. L’esperit científic del senyor Barrett es posarà a prova, les aptituds de la mèdium Florence Tanner es veuran superades, els instints lèsbics de la senyora Barrett s’expandiran com la boira que recobreix la casa, i l’apatia de l’antic mèdium Fisher s’haurà d’acabar. Després d’una primera part una mica lenta, la segona és pura acció, la falsa resolució és de manual i ¡funciona! I el desenllaç no és del tot pessimista. És una qüestió sobre amb quanta informació (i prejudicis) previs es llegeixen els llibres: si ens hi endinsem ben informats i amb ganes de passar-ho bé, l’estada a la casa infernal pot ser memorable.

stats