Deia Marcel Proust que els llibres bonics estaven escrits en una mena de llengua estrangera. Això ve a tomb perquè la primera impressió que es té quan es llegeix l’escriptora sud-africana trasplantada al Regne Unit Deborah Levy (1959) és que escriu en una llengua particular, que de tan poc pretensiosa resulta màgica. Ho demostren els seus atípics tres volums autobiogràfics Coses que no vull saber, El cost de viure i Propietats reals, reunits en un sol volum a Angle Editorial el 2021. Es diria que no escriu des de les alçades, sinó des del bell mig del quefer literari, com una abella laboriosa que fa la feina sense escarafalls. Però l’abella Levy té ales i, de tant en tant, voleia en l’aire i fa acrobàcies, per la qual cosa sembla més un pardal juganer que de cap manera somnia a ser una àliga.

Elsa M. Anderson, la nena prodigi del piano, ha crescut i ja té a l'esquena una carrera exitosa. Va ser el seu mestre, l’Arthur Goldstein, que també li va fer de pare, qui la va dur fins aquí. Adora Rakhmàninov, el compositor i pianista rus de mans grosses, i és justament tocant un dels seus concerts que l'Elsa ha tingut un ensurt en escena: de sobte ha deixat de tocar, qui sap per què. És el després d’aquest vespre fatídic el que explica Blau d’agost. I per què blau? Doncs perquè és el color amb què l'Elsa es tenyeix els cabells, en un gest disruptiu, per anar a la recerca de la seva identitat, que creu haver perdut.

L'escriptora i Sophie Calle

L’Elsa transitarà per Londres, París, Grècia i Sardenya en aquesta recerca d’una nova partitura vital escrita en primera persona, amb tot el que això comporta de subjectivitat: coneixerem la seva relació amb el mestre, les singularitats dels joves deixebles a qui fa classes de piano, les amigues estrafolàries i els homes que desitja o no desitja. Res és forçat, res és impostat. La figura del doble ocupa aquí un lloc preeminent, encarnat en la visió d’una dona espiada en un mercat d’Atenes mentre compra unes joguines mecàniques en forma de cavallets. Perquè els camins de la vida mai no són solitaris, sinó que es dibuixen i evolucionen en funció de la gent que ens anem trobant.

“Jo no tenia ni idea de què era el que m’esperava. L’únic que sabia era que tornaria a veure, aquí a París, la dona que havia comprat els cavallets. Aquella nit vaig passejar sola per les ribes del Sena. La lluna i els estels brillaven. Vaig deixar que els estels entressin dins meu i em vaig adonar que m’havia tornat porosa. Tot allò que jo era havia començat a desentranyar-se”. A imatge i semblança del protagonista de la seva novel·la L’home que tot ho veia –també publicada per Angle–, que va ser atropellat pel mateix cotxe i al mateix lloc amb anys de diferència, l’Elsa tornarà a veure la dona que s’assembla a ella, així com també trobarà formigues en dues banyeres de dos països diferents, formigues “que havien trobat un portal a tots els meus mons”.

Aquesta novel·la m’ha fet pensar en l’artista conceptual francesa Sophie Calle –personatge també en llibres de Paul Auster o Enrique Vila-Matas–, que durant mesos va seguir estranys pel carrers de París i que, per a un altre dels seus treballs, va demanar a la seva mare que contractés un detectiu que la seguís a ella i la fotografies en els seus gestos quotidians sense que se n'adonés. Com Sophie Calle, Deborah Levy creu en l’atzar que ens porta d’un fet a un altre i d’una persona a una altra, convicció que trasllada als seus personatges. No, no som nosaltres els propietaris de les nostres vides, sinó les nostres vides les que ens guien allà on sigui que ens dirigim.