Anna Moner (Vila-real, 1957) ocupa un lloc una mica insòlit en la nostra literatura. Des que va publicar Les mans de la deixebla (Bromera, 2011) ens ha obert de bat a bat el seu gabinet privat, un univers de parets vellutades poblat per criatures estranyes i inaudites, sempre depassant qualsevol frontera moral que hi poguérem sospitar.

Aquell primer llibre explicava la història de Brunel·la, deixebla del cirurgià Frabrizzio Scarpa. Som al segle XVIII. Scarpa ensenya a Brunel·la els secrets de l'anatomia. A l'hora de la mort, li llegarà un llibre molt especial, en el qual es descriuen aquestes pràctiques. Brunel·la necessita aprendre l'ofici. Amb Scarpa mantenia una relació ambigua, que incloïa pràctiques sexuals a la mesura d'un vell al límit de les seves forces. Es configura així un món propi, el d’Anna Moner, caracteritzat per l'interès en les aberracions anatòmiques, en totes les desviacions de la sexualitat humana i en l’exploració de tota mena de paradisos artificials.

Aquesta particular cosmovisió es va refermar en els dos següents títols de Moner, El retorn de l’hongarès (2015) i La mirada de vidre (2019). El primer d’aquests volums ens traslladava al París de finals del segle XIX, en un relat superb poblat de forenses, vampirs i dames voluptuoses. El segon se situava a la Barcelona de principis del segle XX; allí, en ple sanatori de Sant Gervasi, un peculiar doctor duia a terme experiments amb dones histèriques d’alt voltatge sensual.

Dos personatges obcecats pel crim

Amb aquest historial, era obvi que La por de la bèstia ens forniria un nou lliurament de les obsessions d’aquesta autora, ara en forma de les històries paral·leles de dos personatges extraordinaris obcecats pel crim i la metamorfosi. Emily Amherst (un nom d’ecos molt literaris), la protagonista femenina, és una adolescent reclosa en un casalot que experimenta amb la morfologia dels insectes i animalons que captura. El Minotaure, el protagonista masculí, assassina prostitutes per disposar les escenes del crim segons la coreografia de determinats quadres renaixentistes.

Tots dos, Emily i el Minotaure, acabaran trobant-se en una agònica escena final. I Moner ens ho narrarà, com sempre, amb la seva llengua barroca, rica i sensual, sempre recreant-se en la literalitat perversa de la malignitat desviada i corrupta de la raça humana. Llegir Moner no defrauda: és un experiment sensorial de primer ordre. Amb la nova novel·la, s’hi ha superat. El neguit provocat per algunes pàgines inquieta fins i tot un lector experimentat, com ara jo. Objectiu complert, doncs.