Amb només tres novel·les, Anna Moner (Vila-real, 1967) ha ocupat ja un espai singular en la narrativa catalana contemporània. Al seu univers personalíssim pertanyen per dret propi personatges perfilats amb l’aire morbosament sensual que caracteritza ja irrevocablement el seu estil. En Les mans de la deixebla (2011) vam conèixer Brunel·la, la peculiar pupil·la del cirurgià Fabrizzio Scarpa. Tal com ha après del seu mestre, Brunel·la alterna les pràctiques anatòmiques amb vius i morts (a la recerca d’un trasplantament impossible) amb torbadores delícies sexuals. L’atmosfera victoriana d’aquesta novel·la, malaltissament voluptuosa, continua d’alguna manera en El retorn de l’hongarès (2015). L’ambientació es trasllada de la València del segle XVIII (on s’ubicava la trama de l’obra anterior) al París de finals del XIX, amb una acció bifurcada en un compàs de cent anys, però on continua la indagació de Moner pel costat fosc -allà on el sol no deixa de brillar, però ho fa de manera obliqua- de la condició humana.

La novel·la actual, La mirada de vidre, se situa a la Barcelona de principis del segle XX. Els personatges que la protagonitzen són empleats del sanatori de Sant Gervasi. El doctor Robert Isaac hi fa estranys experiments amb els interns, que sublimen les seues pulsions artístiques. Isaac vol reproduir, estimulant elèctricament els músculs de la cara, passatges especialment estimats de la història de l’art, com ara el somriure de la Gioconda. La seua cobaia preferida, en aquest sentit, és una interna a qui anomena la Valquíria, afectada per intensos atacs d’histerisme que propicien escenes d’alt voltatge sexual. El fotògraf Roger Queralt, membre de l’equip del doctor Isaac, és l’encarregat d’immortalitzar les hipotètiques troballes cientificopictòriques. Queralt va experimentant un tèrbol desig envers la Valquíria, a qui Gualbert -un altre ajudant del metge- assetja sexualment a les nits carregades de droga i excessos del sanatori. Anys després -tal com anem coneixent amb una acció paral·lela- Queralt buscarà retrobar les sensacions que va experimentar amb la Valquíria, incloent-hi l’addicció als opiacis. Mentre treballa retocant fotografies per als propòsits fraudulents d’una mèdium (madame Babinski), Queralt va destruint la seua vida amb cada nova injecció de morfina, mentre el rastre de l’antiga interna sembla haver-se esvaït per sempre...

Un notable treball estilístic

Com sol ser ja habitual en aquesta autora, el treball estilístic i la força de les seues descripcions converteixen la lectura en un plaer manifest. L’evocació del Paral·lel de principis de segle és suggestiva i brillant, amb notes fefaentment decadentistes: “Individus madurs de faccions congestionades i ventres respectables, amb els bigotis envescats de vaselina, i vells de canells tremolosos, natges arrupides i testicles caiguts escollien parella entre un grup de meuques descarades, abillades amb teixits transparents i cossets de seda lleugers ben cenyits a la cintura, que, assegudes al voltant de taules de marbre badat, parlaven entre elles de manera grollera i permetien que els premessen les cuixes a canvi d’un parell de gots d’absenta que la madame s’encarregava de cobrar personalment”.

Afegiré ara que el meu entusiasme davant la força sensorial i literària dels textos de Moner va propiciar fa uns anys una anècdota de què encara em vanaglorie. Vaig publicar al seu moment en aquest periòdic la crítica d’ El retorn de l’hongarès. Segons em va contar Anna, un dia es van presentar dues joves en una llibreria de Barcelona, amb el retall del meu text sobre la seua novel·la. “Volem aquest llibre”, van dir. Es va complir així el desig secret de tots els qui escrivim sobre llibres: que la nostra paraula siga l’inductor més eficaç que conduïsca el lector cap a l’obra que has admirat i que vols propagar com l’estrany evangeli que tot volum ambiciós no hauria de deixar d’aspirar a ser.