He llegit aquest llibre en plena Setmana Santa. És una història truculenta i sangonosa, vehiculada amb paraules magnífiques, obra d’una dona. Ara que me n’adone, també així es podria definir la Setmana Santa, aquest episodi final d’un relat originat en una altra dona, una enigmàtica mare virginal.

Anna Moner es va donar a conèixer com a novel·lista amb Les mans de la deixebla (Bromera, 2011), una història de densa atmosfera previctoriana ambientada al segle XVIII. Brunel·la, la protagonista, hi rebia els secrets de l’anatomia de mans de Fabrizio Scarpa, epítom d’una brillant generació de cirurgians. La mort del mestre -amb qui Brunel·la manté una relació torbadora- portarà la deixebla a una recerca frenètica amb cossos robats cap al misteri del trasplantament definitiu.

Ara, amb El retorn de l’hongarès (premi Alfons el Magnànim, un dels més ben dotats de les nostres lletres), Anna Moner es consolida i excel·leix en les marques de fàbrica de la seua narrativa: el virtuosisme lingüístic, la creació d’atmosferes morboses i sensuals, la indagació en el costat fosc de l’ànsia sempiterna cap a la voluptat. En aquest cas, l’excusa argumental ens trasllada al París de finals del segle XIX. La ciutat del Sena és recreada amb un halo misteriós i sinestèsic, a través d’uns personatges al límit de certa condició humana: un inspector naturalista, un forense que analitza els morts com si foren flascons de perfum (amb ecos, novament, de Patrick Süskind), un estrany mag hongarès de costums vampirescos i ambicions d’immortalitat, i la seua amant, la voluptuosa Dama de Jade.

Orfebreria literària

La peripècia detectivesca que s’arbora entre aquests personatges -resolta en un engranatge narratiu modèlic- culminarà més de cent anys després, quan entre en escena Sara Bongard, una jove antropòloga forense amb curiosos costums zoològics i sexuals.

Notable peça d’orfebreria literària, amb un formidable sentit de la llengua, El retorn de l’hongarès s’explica perfectament amb el vers de Baudelaire que cita un dels seus protagonistes: “Els encants de l’horror solament embriaguen els forts”.

Producte d’una documentació sistemàtica, un llibre com aquest deixa un regust profund en un paladar ambiciós, talment el Fondellol (el llegendari vi ranci d’Alacant) que hi beuen els personatges, ara amb gotes de rosada, ara amb gotes d’opi. Un plaer per als sentits que recomane vivament.