BarcelonaCal dir que ens trobem amb un dels esdeveniments editorials de l’any: la poesia completa d'Emily Dickinson en català. La feinada colossal que ha fet Carme Manuel, anostrant-la en una llengua tintada de saborosos valencianismes, és impagable; i l’edició de la Institució Alfons el Magnànim, com sempre, és impecable. Recorda vagament un breviari, on tenim a la pàgina esquerra l’original i a la dreta la traducció, en un volum manejable, de lletra forçosament massa petita, per encabir tota l’obra, però era la manera de fer-ho viable (són 947 pàgines compostes de manera modèlica). L’any 1951 Agustí Bartra encetà les primeres versions al català de Dickinson i el 1979 ho va fer Marià Manent, amb un pomell escollit de trenta-set poemes. Bartra va definir molt bé en pocs mots qui fou aquesta poeta: “No va conèixer el món, però un univers visqué dintre d’ella. Realment, per a acomplir-se la meravella, només li va caldre una casa silenciosa, una finestra que donava al jardí i la flama de la seva passió”. Harold Bloom la situa entre els millors poetes de la llengua anglesa, al costat de Blake i Shakespeare. Parla de la seva densitat cognitiva i jo hi afegiria una altra densitat, que és gràcil i alada, la d’una inspiració que sembla inesgotable, que li va omplir la vida d’una potència imaginativa insondable i que pot satisfer-ne moltes, les dels lectors que s’hi capbussin. El seu és “el sermó d’Orfeu”.

Anostraments i despreniments

El bell verb català que tenim per expressar el traduir, “fer nostre”, té una connotació de “posseir” que pot ser ambivalent. El traductor o la traductora “conquereix”, però també “dona”. Hi ha sempre, nogensmenys, un despreniment en l’anostrament: a cada bugada es perd un llençol; el trasllat no és pur, no és íntegre, i, un cop assumit això i superada la fantasia de la fidelitat, cal fer de la necessitat virtut: és la transcreació. Diguem-ho ras i curt: tota traducció és una paràfrasi. I el torsimany s’hi pot entregar, però el resultat serà sempre mancat, no satisfactori del tot, però “del tot” no hi ha re.

Abordem breument un problema no menor: el de la rima. Els esquemes de rima de la Dickinson ja són, d’entrada, sovint excèntrics. Ho fa com vol, no s’avé sempre a la regularitat. Aleshores qui tradueix ha de decidir entre l’eterna dicotomia: ¿respectar so o sentit? Si faig rima esguerro el sentit (sovint abstrús, però real). Si soc literal, em carrego la melodia. És clar, traduir és decidir, és així. Carme Manuel ha decidit, i ha decidit bé. Algú li retraurà l’ús constant del perfet simple, però no seré pas jo. Bartra i Manent són partidaris d’intentar la rima. Bartra més modern, més proper a una estètica americana. Manent, sense caure-hi del tot, quasi neonoucentista. Tot és bo si no es cau en l’embelliment, que és un risc evident. Per això és tan moderna i interessant la literalitat de Manuel. Ho podem mostrar en un poema que tots tres traduïren, el 448. A la primera estrofa fa: “Morí per la Bellesa ― i fui tot just/Acomodada en la tomba/Quan Algú que morí per la Veritat, el posaren/En una Cambra veïna―”. Si podem seguir l’original veiem que el trasllat és diàfan.

En canvi, tant Bartra com Manent, amb eines un xic diferents, adopten la rima. Bartra: “Per la bellesa vaig morir./A penes sebollida,/van portar-me per veí/un que donà sa vida”, on, a pesar de la troballa d’aquest verb literari neollatí, i dels paral·lelismes mètrics, reduint una síl·laba a cada vers, ens duu cap a un altre lloc. Igualment, Manent, amb rima assonant i combinant decasíl·lab i hexasíl·lab, aconsegueix efectes similars, però també, segons com, “embellidors”, que ens allunyen de l’aspror, el hieratisme i la sequedat dickinsoniana. Són mestres, sens dubte, però Carme Manuel ha servit una Dickinson també magistral, nova i perenne.