L’anècdota és coneguda. Robert Louis Stevenson va afirmar: “Moonfleet és la novel·la que sempre hauria volgut escriure, però l’únic que vaig poder fer és L’illa del tresor”. En realitat, totes dues són obres mestres del relat d’aventures i, com a tals han fet somiar milions de joves des que s’han publicat. Havent llegit els dos títols, puc donar fe que contenen pàgines magnífiques i estan informades per una saviesa narrativa molt notable.

Moonfleet ho té tot per ser una narració excitant i engrescadora: la llegenda d’un tresor amagat (un diamant tan gros com l’ou d’un colom), una maledicció, una colla de contrabandistes, un vell cementiri marí, una cripta misteriosa... Amb tot això (que ara hem vist reproduït tantes vegades, però cal parar atenció en l’original) John Meade Falkner (1858-1932) basteix una història amb gran sentit novel·lesc. La peripècia està narrada en primera persona per un jovenet de 15 anys, John Trenchard. Aquest, com el Jim Hawkins de L’illa del tresor, inaugura potser l’adveniment d’un públic nou i també d’un subjecte literari: l’adolescent. Abans que s’inventara aquesta etapa tan especial de la vida, es passava directament de la infància a l’adultesa. A hores d’ara, tal com la vida adulta s’ha tornar més inassolible a efectes pràctics, molts viuen encaterinats en una adolescència inacabable...

Un final dramàtic de l'adolescència

El que passa és que personatges com Trenchard o Hawkins passen per l’adolescència –o en són expulsats– d’una manera brusca. Precisament el que es conta a Moonfleet o a L’illa del tresor, les intenses vivències dels protagonistes, és el que condueix a un final dramàtic del breu període adolescent. El que els passa a Jim i a John –la convivència amb els pirates o els contrabandistes i els secrets que comparteixen– els converteix en hòmens ipso facto.

Fins i tot l'idil·li iniciàtic de John Trenchard amb Grace ha de superar la prova de foc dels deu anys de presó a què és condemnat el xicot per intentar recuperar el diamant que ja era seu. Al final, però, tot acabarà bé, i Grace i John poden viure junts i criar una família, en un happy end de manual. Així reflexiona Falkner a les últimes pàgines de la seua novel·la: “Quin home s’asseuria a escriure una història que acabés amb la seua pròpia derrota?”

Aquestes curioses paraules només revelen que Moonfleet pertany a la classe de llibres que bivaquegen pel costat assolellat de la vida, allà on el bé i el mal estan separats per una línia gruixuda, on l’esperança acaba triomfant, on la valentia és recompensada i on un final condigne acaba coronant una vida de lluita constant i esforç tortuós. La literatura de la felicitat.