És incomprensible que els personatges tristos i deprimits, abonats a la desgràcia, encara tinguin més prestigi autoral que els personatges més o menys vitalistes a qui, a pesar d’entrebancs i maldecaps, els acaben anant bé les coses. És tan difícil i meritori crear un personatge vitalista i contar una història amable com crear-ne un d’amargat i contar una història terrible. A més, no hi ha personatges monolíticament feliços, ni històries unívocament amables. El dolor i el drama poden ser l’absència d’alegria i de felicitat, però l’alegria i la felicitat no són l’absència de dolor i de drama. Són la superació, mitjançant una assumpció conscient i significativa, dels dolors i els drames inevitables amb què la vida ens va carregant. En el millor dels casos, la vida és, per dir-ho amb el Shakespeare de Romeu i Julieta, “a sweet sorrow ”, un dolor dolç.

Un dolor tan dolç és el títol que David Nicholls ha triat per a la seva última novel·la. Els lectors que van riure, es van emocionar, van plorar i es van enganxar a la prosa divertida, atlètica i vistosa d’ Un dia i de Nosaltres, els seus anteriors títols (a Columna i també a Empúries, respectivament), ja poden córrer a les llibreries: aquí hi trobaran el mateix.

El protagonista de la història és en Charlie Lewis, un adolescent insegur, amb uns amics salvatges amb qui no s’acaba d’entendre i amb una família en descomposició. El narrador és el mateix Charlie, però amb vint anys més i, tal com veurem al final, amb moltes ferides i desencants acumulats, i amb unes quantes lliçons apreses.

El gruix de l’acció transcorre durant l’estiu del 1997, que des que va començar està sent el pitjor any de la jove vida del Charlie: el seu pare ha quedat en la ruïna i la seva mare s’ha enamorat d’un altre home i se n’ha anat de casa amb la seva germana petita, i per tant ara ell es troba convivint amb un pare deprimit i mig alcoholitzat, i a més ha suspès els exàmens de final de curs. El pitjor any de la vida d’en Charlie, però, de cop passa a ser un any fantàstic quan s’inscriu en un taller de teatre amateur. ¿Per quina raó un adolescent esquerp, que viu avorridot “en una ciutat petita del sud-est d’Anglaterra”, decideix anar cada dia a fer el ridícul -ell així ho percep- en un taller de teatre amateur? Hi va per una noia, òbviament.

El de sempre, però amb gràcia

Nicholls, que sap ser entranyable sense ser ensucrat i emocionant amb sentit de l’humor i sense sentimentalisme, no s’estalvia cap dels motius, de les escenes i dels trops propis d’aquesta mena d’històries. Vull dir que és molt elemental i familiar tot el que conta: un noi i una noia de setze anys es coneixen casualment, flirtegen, s’enrotllen, s’enamoren, estan junts, passa el temps i la cosa no va com ells esperaven i volien. És el de sempre i el de tothom, però Nicholls, gràcies a una prosa àgil i plàstica i a una gràcia narrativa la mar d’eficient, ho conta com si fos fresc i nou, que és com ho sent cadascú quan ho viu a la seva manera.

És una de les virtuts de la novel·la: la familiaritat singularitzada amb què Nicholls narra experiències d’adolescència -i d’adultesa- reconeixibles i compartibles per tothom. Una altra virtut són els diàlegs. Dir que sonen naturals i vivíssims sona a falca comercial una mica peresosa i tronada, però és una apreciació justa i exacta.

Hilarant, trista, agradable i intel·ligent, Un dolor tan dolç garanteix panxades de riure, una miqueta d’angoixa cordial, alguna llàgrima i un regust final d’eufòria i de pena. Una fórmula segura? Molts intenten cuinar-la i pocs ho aconsegueixen. Entre els que ho aconsegueixen, Nicholls és un dels millors.