Qualificar Nosaltres de literatura comercial de qualitat seria exacte i just si no induís a equívocs i no suscités prejudicis més o menys infundats. Si quedés clar, vull dir, que el que és important de la frase són els termes literatura i qualitat, i que l’adjectiu comercial simplement té la seva raó de ser perquè la nova novel·la de David Nicholls (Hampshire, 1966) està escrita d’una manera tan vibrant i lleugera, conta amb tanta gràcia una història emocionant i entretinguda, i espurneja tan sovint amb el que podríem anomenar veritats ordinàries, que per força ha de resultar irresistible per a un nombre notable de lectors. Un exemple útil per il·lustrar de què estem parlant quan parlem de literatura comercial de qualitat podria ser Un dia, l’anterior novel·la de Nicholls (a Columna en català), un gran èxit de crítica i públic. Nosaltres potser és menys rodona, però és igual d’àgil, commovedora i tonificant.
El protagonista i narrador de Nosaltres és Douglas Petersen, un bioquímic de cinquanta-quatre anys a qui la seva esposa, la Connie, li anuncia que es vol separar. Res de l’altre món, si no fos que ell encara n’està profundament enamorat, que el matrimoni està a punt d’emprendre un grand tour per Europa amb l’Albie, el seu fill adolescent, i que en Douglas, que sempre s’ha resignat a tot el que la vida li ha anat imposant, pren la decisió d’intentar reconquerir l’afecte de la Connie durant el viatge.
Prenent aquest punt de partida argumental, David Nicholls munta una novel·la que mescla amb perfecta naturalitat elements de comèdia i de drama, i que, si bé funciona com una road novel accidentada, en el fons és un retrat d’una família en transformació.
Arrossegar el lector amb astúcia
Conscient que per entendre el present dels seus personatges n’ha d’explorar el passat, Nicholls construeix la novel·la a còpia de capítols breus en què les desventures del viatge -París, la Toscana, Amsterdam, Munic, Madrid, Barcelona…- i l’amenaça d’una ruptura matrimonial (quasi) imminent són complementats amb la recapitulació de la història -l’enamorament, la rutina, les crisis- entre en Douglas i la Connie. Aquesta mena d’estructures tenen el perill de derivar en un cert mecanicisme. Nicholls ho evita perquè fa que els capítols se succeeixin i encaixin entre ells amb molta traça, recorrent a connexions i correspondències -entre indrets, temes, sentiments, reflexions- de vegades òbvies i de vegades subtils, però sempre fluïdes, clares i significatives. La fluïdesa del conjunt no és tan sols una qüestió estructural sinó també estilística. El llenguatge -l’estil de la prosa- amb què en Douglas conta la història és d’una frescor tan autèntica i expressiva -bona traducció d’Albert Torrescasana- que arrossega el lector. No hi ha ni una sola pàgina en què Nicholls no faci gala d’una eficàcia narrativa infal·lible: sense trucs barats, el lector sempre sent les emocions que l’autor vol que senti.
Socioculturalment, la novel·la destaca per la perspicàcia amb què capta, amb els estris de la ficció, l’experiència del turista: el pintoresquisme kitsch i l’entusiasme per la bellesa, el gregarisme però també el goig de les descobertes personals. Humanament, té dos focus d’interès, sobretot. Un són les transformacions que el pas del temps infligeix a una parella que encara voldria estimar-se com el primer dia, i l’altre és la impotència que s’apodera d’un pare afectivament maldestre que xoca, un cop rere l’altre, amb el seu fill intel·ligent i exasperant. Emotiu, còmic i lúcid, Nicholls és un novel·lista de molta categoria.
