Un ballet de leprosos, de Leonard Cohen (Mont-real, 1934 - Los Angeles, 2016), aplega una novel·la breu i setze relats que el cantautor i escriptor canadenc va escriure durant la segona meitat dels 50 i els primers anys 60, és a dir, quan la seva principal vocació era la literatura i no la música. Per estrany que sembli, tant per la qualitat dels materials com pel fet que Cohen aleshores ja era un poeta prou conegut al seu país, tots els textos del llibre eren inèdits fins que es publicaren en anglès l’any passat, i això que l’autor de The future, de jove, va intentar insistentment de publicar-los, tal com explica Alexandra Pleshoyano al postfaci, però els editors el rebutjaren.

Davant d’una obra com aquesta –de joventut, imperfecta, desigual, però on ja s’apunten molts dels temes i de les maneres que caracteritzaran el temperament artístic i el geni complexíssim de l’autor–, el lector, sobretot el lector entusiasta del Cohen compositor, cantant i lletrista, pot tenir la temptació d’acostar-s’hi amb la reverència un punt condescendent amb què ens acostem a les obres menors dels gegants: a un dibuixet de Picasso o a un curtmetratge de Scorsese. Podeu guardar-vos la condescendència i donar via lliure a la reverència. És cert que el llibre no és rodó, que hi ha textos fluixos i no gaire personals –El cor de la gramola–, però també ho és que n’hi ha que ja són pur Cohen, místics i bruts, perversos i preciosos. Com les seves millors cançons.

El llibre, que s’intueix traduït amb energia i precisió per Míriam Cano, comença amb la nouvelle que dona títol al conjunt. És un Cohen molt existencialista i estripat, un retrat de joventut fet amb ganes de pertorbar, en què els malentesos i les situacions estranyes ho fan brillar tot amb una llum amoral terbolíssima. Conta la història d’un jove a qui un dia li diuen que ha aparegut el seu avi, en teoria mort, i ell decideix acollir-lo. L’avi és un home senil i violent, i el seu comportament influeix en el del net, que deixa de ser un jove tranquil i es converteix també en una bestiota agressiva. Pot semblar un material massa innoble per ser de Cohen, però està desenvolupat amb una foscor sapiencial, una elegància ferida i una crispació extàtica que són marca de la casa.

Els triangles amorosos, la rica i tortuosa experiència del Vell Continent que els ancestres portaren al Canadà, la força tant cultural com tel·lúrica del judaisme, el contrast entre el que et diuen que has de ser o el que esperen que siguis i el que la modernitat et proposa i t’ofereix, la bohèmia artística en hotelets i en bars, una illa grega per on deambulen expatriats sense rumb: tots aquests elements i motius són molt Leonard Cohen –els que hagin llegit la biografia que li va dedicar Sylvie Simmons, I’m your man, sabran que són centrals–, i en aquest llibre de vegades es mostren amb tota l’esplendor, per exemple a Cent vestits de Rússia, un relat terrible i ple de pietat sobre un triple xoc (generacional, cultural, actitudinal) entre un avi jueu immigrant i el seu net artista i llibertari.

Allà on millor es veu la grandesa literària de l’autor, tanmateix, és en aquells relats en què d’una manera típicament leonardcohenesca es mesclen l’elevació i la caiguda, la gràcia i la crueltat, l’amor i la ràbia, la mort i el desig, la sensualitat i la violència. El ritual de l’afaitat és, en aquest sentit, un dels contes més truculents i excitants que he llegit mai. Mentre el llegia, i mentre recordava tantes lletres de cançons, pensava que l’Acadèmia Sueca va cometre un error imperdonable quan el 2016 no va concedir, ex aequo, el premi Nobel a Bob Dylan i Leonard Cohen.