El desig, no sols el sexual, és l’eix vertebrador d’aquest llibre de llibres -set títols en un de sol- d’una poeta brasilera poc coneguda, Hilda Hilst (1930-2004), de vida excèntrica i voluntat de ferro, que gràcies a l’ofici i a la sensibilitat dels dos traductors catalans, Josep Domènech Ponsatí i Joana Castells Savall, ara ens saluda -rediviva- en la nostra llengua. El desig, el desfici: “Carn i pols. / El que és mortal, tot exsudant guspira”. Hilst practica una poesia visionària, sovint al·lucinada, que té l’ambició de contenir la contradicció i la meravella de la nostra condició desitjosa: “Qui ets?, he preguntat al desig. / M’ha contestat: lava. Després pols. Després res” (amb un eco gongorí, conscient o no, de propina).

El desig no casa amb l’amor: “Recorda que hi ha una volença dolorosa / i un tedi que anomenen amor”. Aquest tedi, Hilst el cita molt menys que el seu concepte estructural, titular, per al qual reprèn el símbol de Samsara -elaboradora de cercles eterns- i s’inventa una ombra, que és la part de l’ésser lliurada a la vivència estrictament animal i gojosa, deslligada de la raó i les convencions. I un boig, encara, que encarna l’alienació del desig, aquest “abisme que m’habita”. La passió que provoca, “ve del No-res”.

En les enceses poesies de Hilst hi ha la fixació d’un gest radical: “¿Per ventura l’entenc, la sort, / si entrellaço la cendra de la mort / al semen de la teva vida?” I, en la seva prospecció òrfica, hi ha lloc, també, per al desdesig i l’aspiració mística (un pla de representació que m’ha fet pensar en la nostra Teresa d’Arenys, una de les veus més fondes i suggeridores de la poesia catalana dels últims quaranta anys). El desig es torna, també, escriptura: “Neix intensa / i lluent la meva cria / en la blavesa de la tinta i a la llum del dia”. Un altre símbol, teixit per una de les obres aplegades, és l’abric rosso. Quan el desig és mort, llavors no queda ni la resplendor estel·lar invocada per Petrarca: “I ni tan sols hi ha lluna aquesta nit. Nascudes d’aquest cant / de les paraules, només hi ha bombolles a l’aigua”. La vida és líquida (i gasosa, la mirada), confessa l’autora al llibre Alcohòliques. A mi, de tots set llibres, el que m’ha interessat més (i amb molta diferència) és el que recorda la figura del pare: “A la tenebra t’assembles?” És el títol més cenyit, el més lluminós: “En el pal de furgar tripa, només en aquest últim, Pare, / jo sé que t’hi entretens, meditant la meva víscera”.