El poema –perquè es tracta d’un sol poema en quatre cants: unitari, narratiu, d’ambició filosòfica– comença amb el record d’un antic rellotge familiar, alt i voluminós, que durant molts anys havia estat repudiat de tothom per la sorollada del mecanisme: “I temo que et recordi de quan eres arbre, / quan eres al bosc”. En el segon cant, el poeta –o, en rigor, el jo del poema– evoca que tal dia com el descrit, un 28 de febrer de 2024, la seva mare hauria fet 107 anys. I aquests dos elements –la vella baluerna del rellotge i el naixement de la mare– propicien una reflexió greu i sostinguda sobre el misteri del temps i la memòria. Cal afegir-hi la presència constant, tutelar –que ja trobem en la picada d’ullet del títol–, dels Quatre quartets de T.S. Eliot, obra que també medita fondament sobre la nostra naturalesa moridora i la condició irredimible del temps.

S’estructura, a guisa d’obra musical, en quatre cants: Lento, Adagio, Andante moderato i Largo grave. És una obra autoreferencial i també plena de referències a autors estimats pel poeta (alguns dels quals, eximis representants del romanticisme alemany). Dels que enumero, se’n citen versos, en el cos del poema, que apuntalen els propis: Riba, Hölderlin, l’esmentat Eliot, Beckett i Dante. Els més definitoris i basals de tots, aquests tres d’Eliot, que, referits a la circularitat del temps, serveixen per substanciar una de les idees del poema d'Antoni Marí, la de la fi recurrent de l’inacabable: “A l’hora incerta abans del matí / prop del final de la interminable nit / a la fi recurrent de l’inacabable”.

Quatre costats és un poema en què la reflexió està ben acompanyada per la visió lírica. S’hi il·lustren els conceptes d’epifania i de correlat objectiu, que tenen en Joyce i el mateix Eliot els seus encunyadors. L’aniversari de la mare esdevé una epifania sobre el sentit del temps (gràcies a l’epifania, “veus les coses i el món com si fos la primera vegada”). El rellotge és un magnífic correlat objectiu. Unes ombres “inquietes i balladores” m’han dut el record de les primeres pàgines de la recerca proustiana. Però el poeta encara reflexiona sobre altres assumptes: “la solitud del discurs poètic”, posem per cas, que equipara a la del “discurs republicà”; l’experiència real, transcendental, de conviure amb el gènere líric: “Llegint poesia un s’acostuma a veure els esdeveniments / i les descripcions poètiques / des de gairebé la total immediatesa”; la perspectiva més oberta del jo, que neix de la contemplació atenta, rigorosa, de la naturalesa; o la diferència entre percepció i imaginació.

En la descripció que ens dona, en el tercer cant, del deteriorament d’una casa familiar al camí des Jondal, hi ha aquella emoció de fixar en paraules allò que ja no tornarà a ser mai més. Hi ha desolació per la desfeta inevitable (la d’una casa, la del temps de vida), però el poema acaba amb uns versos lluminosos, que expressen el desig d’una “conciliació de la natura i de l’esperit”: “en qualsevol moment, pot esdevenir l’esperit de l’esperança”. Que així sigui, ja que l’obra ha acomplert bellament, amb escreix, la seva comesa expressiva i intel·lectual.